marginàlies

I no li costa gens imaginar-se en Niccolò Paganini fent plorar de pura emoció la dama que més li agrada del concert fent dir al seu violí Cannone Guarnerius tot allò que ell seria incapaç de dir-li amb paraules. Ja li anava bé, al genovès, que corregués la brama malèvola que havia venut l’ànima al dimoni per poder fer dir al violí i d’una manera tan sobrenatural el que ningú fins llavors havia estat capaç de fer expressar a l’instrument. I per això mateix, quan l’acompanyant de la dama s’adona que ha entrat en ella per fer benes la seva emoció i li cerca la mirada per desafiar-lo, Paganini posa els ulls en blanc, afusa dits i braços, fa anar la cabellera rinxolada com si fos l’espantall d’ànimes mees i intensifica l’expressió del violí fins que el cavaller, ferit en la por, es rendeix al seu poder . Li va bé que pensin això perquè així no reparen ni furguen en el silenci de més de cinc anys, dels setze al vint-i-un llargs, en què la seva única dama el va rescatar de la beguda i de les timbes que a punt estigueren de fer-lo perdre per sempre. Mai no li ensenyà res, la dama que no vol nombrar, només li suggeria el camí que havia de seguir per transportar qui sentís el seu violí a dimensions absolutament desconegudes i de les quals no en voldria retornar per no res. També li proposà nous viaranys per arribar a tota mena d’èxtasi i quan els hagué recorregut gairebé tots, va ser ella, precisament, qui li obrí la porta perquè retornàs totpoderós als seus concerts en solitari que tanta fama i fortuna li reportaren tot dient-li que si continuava amb ella, el violí emmudiria. I per això, en saber que anava a morir, Paganini tragué les darreres forces del seu pacte amb el diable i dedicà a la seva única dama el seu vint-i-quatre caprici. Mai no havia dit com aquella darrera vegada.