marginàlies

En veient els passejants vells tractats a tant l’edat i com si fossin els éssers més limitats, sents com unes molles enormes et pessiguen la plorera. Vells que no estan pendents del GPS, com tu, i que demanen indicacions als veïns del lloc tot i que el to amb què ho fan superi en molt el decòrum adient i l’expressió sigui confusa. Un temps, molts d’ells arriscaren l’aventura i recorden la Guerra, redéu!, en veure un monòlit aixecat per la “Dirección General de Ciudades Devastadas 1940-1944”. Així les coses, ni l’església del lloc visitat no és refugi o construcció de res. És tan impersonal i predible que els resos i súpliques no s’aixequen d’enterra. Tot sembla que s’escampi o es dissemini com la majoria de la població de la contrada i les eufòries dels turistes estiuencs. Les úniques que conserven el remuc i la juguera són les vaques que pasturen fins ran de mar i no s’entretenen a mirar o admirar la mar alçurada com fan dues parelles en una platja desmesurada. Tot plegat, el riu i les pedres segueixen fent sermons, sobretot elles, i dictant tesis doctorals. Si el viatge no és badoc i tafaner es converteix en purga.