marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

24 de juny de 2014
0 comentaris

EL VESTIGI DE LES PARAULES QUE ES BEUEN

Mentre engoleix  les paraules, en haver dinat, sent, llunyà, un piano. No reconeix de qui és la peça que toquen i que li arriba amb una netedat esfereïdora. L’intèrpret la diu amb confiança aclaparadora. S’envia les paraules a plaer i assaborint-les, com la mar qui nedar no sap. N’ha esdevingut expert, en engolar mots, des que anys enrere s’adonà que parlar li sobrava; que no en sabia el suficient per expressar-se i marcar l’abast de la seva densitat; que no aportava res ni a la seva estructura ni a l’enginyeria delicada que el lligava als altres. 

 

S’atansa a la balconada de la casa com si volgués anar fins al piano que, com més va, més omple l’estança amb el seu dir a cau d’orella. Obre el finestral i s’adona que és a la finca de son pare i que no té veïns en tot el voltant. I el piano sona amb més claror, encara, i quan ell és a l’eixida, es fa acompanyar per un violí. El d’Anne Sophie Mutter, potser, que anà a sentir expressament a Basilea quan encara pensava que parlant seria feliç i es guanyaria un lloc reconegut i respectat entre la seva gent. Davant el panorama immediat que li obre el garroveral sembrat pel seu rebesavi, deixa de perseguir el piano, el violí i el nom del concert que interpreten i corre a abraçar-se al garrover que decidí que seria seu de per vida quan començava a usar la raó. S’abraça a la soca i sent el regust de les darreres paraules que s’ha enviat. Es plany, és clar, de la seva estupidesa a no voler parlar; de la seva obstinada mudesa imposada sense motiu. Però es plany, també, de no trobar motius per retornar a l’oralitat que deixà un dia per l’altre com qui deixa de fumar. I a punt de llàgrima sent el miol planyívol d’un moix de poques setmanes a la branca que vigila el seu cap. Tremola de por, el moixet, i quan el va per agafar, s’aferra desesperadament a la branca que creu que li assegura la vida. Té el pèl com si fos plomissol d’au jove i serà negre com la malastrugança, pensa ell mentre el mira als seus ulls espantats. En les seves mans s’hi fa el jaç, la bestiola, i deixa de miolar. Retornant a la casa amb el moix a les mans, també retornen el piano i el violí. Ara sí que reconeix la sonata número 2, op 100, per a violi i piano de Brahms i juraria que el violí és el d’Anne Sophie Mutter. I segueix pensant que parlar no cal per seguir sent qui vol ser.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.