marginàlies

Amant retut de les històries o contarelles de sobretaula –on la saviesa hi fa estada- sempre que puc mir de descabdellar-ne en dinar amb persones velles. I ho dic així amb tota intenció perquè no conec cap altre adjectiu que designi millor i dignifiqui més les persones que han fet molts d’anys. Així, ahir dinava amb tres germans que, conjuntament, sumaven gairebé dos-cents cinquanta anys. El germà major, pagès de muntanya de tota la vida, contava que quan tenia vuit o nou anys, fent de mosset a ca un ferrer del poble, provava de fer claus de baldufa. I que cada setmana feia netes –cobrant, és clar- les bicicletes de tres presumits amb fama de pinxos. I la germana més gran li refrescava la memòria tot dient-li que pel mossatge a cal ferrer cobrava mitja peça de plata cada setmana.

Immersos en la voràgine dels records, he demanat al pagès si havia sentit a dir mai que el vent embarassava les oliveres. A mi la dita m’havia arribat d’un amic que, al seu torn, l’havia arreplegada d’un altre pagès de muntanya vell que no li va voler explicar com era allò. Des d’aleshores, sempre que ha sortit a conversa, he mirat d’escatir-ho infructuosament. Malauradament, el pagès amb qui dinava em va confessar que mai no l’havia sentida, a la dita. Al·legà que la memòria li flaquejava ferm i que era possible que, amb tants d’anys com tenia, l’hagués perduda en qualque aniversari. Aquella nobilíssima resignació em féu caure en el compte que per ventura aquell adagi se m‘havia aparegut misteriosament; que ningú me l’havia dit i que tot es reduïa a una juguesca brètola del meu cervell que ja talaia el declivi.

Emperò just acabada la rotllada vaig recordar que fa més de vint anys l’Ajuntament de Bunyola va editar, a cura de Tomeu Quetgles, un text molt valuós d’Andreu Estarellas Pascual titulat, precisament, “L’olivera”. Si volia saber d’aquest vent embarassador d’oliveres, a ell havia d’acudir. Val a dir que, tot i haver-lo llegit al seu moment, no recordava que en parlàs, d’això, però sabent que deia moltes coses  era possible que entre tanta substància m’hagués passat per alt.

Aquest treball exhaustiu de recerca al voltant de l’arbre que probablement millor ens simbolitza l’any 1952 va guanyar el premi Jaume I que convocà l’Institut d’Estudis Catalans. Andreu Estarellas Pascual (Bunyola, 1890-1981) va ser un autor dels coneguts per autodidactes que va dedicar molt de temps i esforços a estudiar la cultura popular de Mallorca.

Llibre en mà, no em vaig torbar gaire a trobar la primera referència. A la pàgina 29 una frase em posava en el bon camí: “Els conradors mantenen l’opinió que la pols aixecada pels vents o vehicles rodats n’és per elles bona llacor”. I vint-i-.dues pàgines més enllà en descobria el desllorigador: “Mes de març, temps d’advent per a l’arbreda; els vents de febrer, impetuosos i fiblants, segons creença  pagesa afavoreixen les oliveres; diuen en termes gràfics i feixucs: “es vent emprenya ses oliveres”. […] els amos, com espectadors de la simfonia primaveral mesella d’esperança i bons auguris, transiten per dins els olivars observant brot per brot per si ja apunta la “pareia”. Dins el brot de la brostada de l’any  anterior hi apareix com un inflonet menudoi que inicialment no se sap si podrà ser brostada o flor. […] Al botonet color verdós clar que va inflant-se a poc a poc, si es “pareia” li diran “queixal” o “queixalet”. Els pagesos, gràfics com són amb el seu vocabulari, ho comparen amb molt d’encert al  queixalet d’un infant quan comença a dentar”.

Definitivament, el vent embarassa les oliveres i a mi em revolta no tenir eines per etenir allò que em cal per fer el cap viu. Sort dels llibres!