marginàlies

“Teoria general de l’oblit”, de l’angolès José Eduardo Agualusa, editat per Edicions del Periscopi, és un molt bon text. Cal dir-ho d’entrada i probablement basti deixar-ho així si hom vol recomanar-ne la lectura, com és el cas. Són 250 pàgines mal comptades que es llegeixen a plaer i que fa mal de deixar.

Angola, a conseqüència de la Revolució dels Clavells de Portugal, l’any 1974, que posa fi al salazarisme, s’encamina cap a la independència per la via més dolorosa. A la seva capital, Luanda, la Ludo decideix aïllar-se de la barbàrie. Serà a través d’aquest aïllament voluntari de Ludo que Agualusa ens mostrarà la vera faç de la derrota absoluta, el rostre repugnant de la violència desbocada, la set insaciable dels abusadors, dels senyors de la guerra i de la mort. La solitud extrema de Lula voltada de lectures i escriptura convertida en periscopi d’una ciutat que es dessagna; d’una vida que es clou lentament i que té la sensació que cremant llibres per guanyar ditades de vida, perd llibertat.

El pis de Ludo esdevingut refugi és l’epicentre d’una mena d’esclat controlat d’històries que sotraguen, amb personatges commovedors alguns dels quals se senten “com un riu que hagués perdut la desembocadura”. A un altre, i en un altre sentit, dirà que: “No m’agraden els policies del pensament”. I a Luanda, com s’ha dit, i com dirà un altre personatge: “He vist en aquesta ciutat el que no cap als somnis”.

Diu José Eduardo Agualusa que en aquests dies tan agitadament violents d’Angola “les reivindicacions acabaven  amb signes d’exclamació. Els signes d’exclamació es confonien amb els matxets que portaven els manifestants”. Doncs en acabar la lectura de “Teoria general de l’oblit” les proclames d’exclamació també es confonen amb les mostres d’admiració.