marginàlies

Es miraren moltes vegades, s’arribaren a saludar, però mai no es parlaren. Cap dels dos no coneixia la veu de l’altre. Un era prou jove, estudiava, fill únic, amb la mare que es morí quan acabava de fer els vuit anys i cuidat per una tieta, germana de sa mare. La tieta, que compareixia a ca seva a trenc d’alba i se n’anava a cals padrins quan començava a fosquejar. De l’altre ningú no en sabia res: que també apareixia cap al migdia a la plaça del barri amb dues bosses de plàstic, una amb dos o tres llibres i l’altra amb una llauna de sardines i una ampolla d’aigua. Alt com un santpau, escardalenc, d’edat imprecisa però vella, fràgil en extrem, amb barba grisa llarga desatesa però gens llardosa. No anava enfitat, no cridava gens l’atenció per perdut, motiu pel qual mai no aixecà desaprovacions del veïnat. S’asseia a un dels bancs aombrats pels plateners, la cama dreta damunt l’esquerra i llegia. I en haver llegit una desena de pàgines, abaixava el llibre i aixecava el cap, s’omplia d’aire els pulmons i escombrava amb la mirada el seu voltant. Si es trobava amb cap mirada, li somreia com li somreien els infants. Algun d’ells se li apropava i el vell li deia quelcom que només sentia i entenia la criatura. Mai no en tocà cap, però, per molt que tingués les mans de pianista, dits llargs com a de cera, que cridaven l’acaronament i l’agombol. El jove estudiant es topava amb ell quan es menjava les sardines amb les mans. Mastegava lentament, com si la masticació formàs part d’una oració o de la recitació d’un poema. I així el vell somreia al jove, quan hi passava per davant, i li acalava lleugerament el cap amb senyal d’una gratitud que el jovençà no sabia com prendre ni d’on procedia. I quan s’havia acabat les sardines, es bevia l’oli de la llauna i, assaborint-lo, tirava l’envàs a la paperera. En haver-ho fet, es treia un mocador d’una de les butxaques dels pantalons, es fregava amb força els morros i les mans, es tornava asseure i seguia llegint fins que començava el capvespre, que s’aixecava parsimoniosament i partia ningú no sabia cap on. Tampoc ningú no s’atreveix a aventurar quin temps, mesos, anys, el vell barbut que somreia com si fos un galant de cinema compareixia al parc per llegir i menjar sardines, i desapareixia. El jove, moltes vegades es va fer el propòsit d’asseure’s devora ell –mai no hi veié ningú que li armàs conversa- i parlar del que fos, atret per una força que no podia mesurar ni definir. Gairebé la mateixa força que ajornava la trobada per més endavant. El dia que no va comparèixer el vell, les criatures s’inquietaren, tothom sentí un neguit inexplicable i en el cafè més antic del barri improvisadament es va formar una assemblea de veïns per determinar què calia fer davant aquella no compareixença que, incomprensiblement, començava a fer mal al veïnat. El jove, en no trobar el vell, s’assegué on se solia asseure ell, tragué un dels llibres de lectura obligada que portava a la motxilla i es posà a llegir  com ho feia el vell. La seva tieta el va veure i no volgué beure’s les llàgrimes.