marginàlies

Leonard Cohen cantava Take this waltz i la seva veu de cavorca versada en sensibilitats i murmuris com escarrassos, omplia l’estudi quan m’han dit que un client culinari de Can Gazà havia degollat un company del “chupano” que compatien després de rebre de part de l’occit una pallissa de ca extern. Aquest substantiu (que designa el lloc on es refugien els indigents, ja sigui fet de cartró, una casa derruïda o la volta d’un pont) no apareix ni al diccionari de la RAE ni al de l’IEC, naturalment. El llenguatge esbarriat dels marginats no va d’acadèmies ni acadèmics, Leonard.

Mira, tu ens demanes que prenguem el teu vals “amb el seu alè de brandi i mort”, i ves per on els dos barallats no el prengueren, al teu vals, però negats dins alcohol barat, un d’ells morí quan probablement no importava ni calia: encara no tenia 30 anys. I l’altre el matà perquè la vida i les seves convencions se li esmunyien de les mans i de l’eima. Mai no trobà llits per fer suar la lluna, Leonard, ni per assaborir els teus precs.

En els carrers de Marginàlia no hi fa estar de res. Transformen la persona en faristela i l’emoció en ganivet. Se substitueix la parla pel crit i la conversa en vol de mastegots. No permeten els somnis, Leonard, ni saben que es forgen a l’illa d’Hydra. Mai no han sabut què era la bellesa ni han provat en la vida mòlta l’aigua que dóna a beure. Davant aquest panorama, la mort és una piga lletja en una espatla de jacints silvestres que s’ha de llevar a cops de cúter.

Prenc el teu vals, Leonard, i amb ell tornaré a davallar als avencs on tiram les llàgrimes sense pena i les humanitats que es reten a l’absurd per no recordar res que no faci mal.