marginàlies

Seguint aquest fil, el text pot ben bé ser una aportació més als intents esforçats per recuperar tant la memòria com la justícia històrica. Hem de recuperar aquest temps de penúries, de restriccions, d’abusos, però, per sobre de tot, hem de recuperar la justícia que amb el cop d’estat del 1936 restà definitivament bandejada. Els mallorquins, els darrers decennis, hem sabut molt del temps de la Guerra Civil, d’aquells tres anys tràgics, però poc, no gaire, de la postguerra.

Sobre aquest temps sembla com si encara hi regnàs la por i el silenci; com si amb el final de la Guerra s’hagués acabat per complet i per sempre la barbàrie i els patiments, i en naixés una vida nova amable del tot, solidària i rica; madura, justa i responsable. I no va ser així, com ens diu la història i ens mostra ara i de manera esplèndida en Pere Ferrer. Varen ser uns anys on els tricornis i les sotanes manaven sense trobar cap oposició i amb una contundència fora mida, i on les dones esdevenien l’ase de tots els cops, en ser menystingudes i instrumentalitzades pel poder, i culpabilitzades permanentment per una església més soldada que no asceta o mística.

Cal conèixer i assumir la història dels pobles perquè sols així podrem entendre el seu present. Per això, Pere Ferrer, que coneix prou la nostra història més immediata i perquè la puguem digerir millor, ens la presenta en forma de relats on hi troben cau, i ben cabalós, la ironia i la tendresa, la mordacitat i l’amorositat. I amb una amenitat que no minva gens el rigor històric i literari, ens dóna totes les claus per entendre el present que ara mateix marca el ritme i la vida de Mallorca.

Per això i molt més, la lectura d’aquestes dues-centes vint-i-quatre pàgines és molt recomanable, ni que sigui per superar d’una vegada per totes la por i el silenci, el pitjor executor de la justícia que tant necessitam per no perdre la dretura com a persones i com a poble.