marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

19 d'abril de 2020
0 comentaris

EL VALOR D’UN CARAGOL

Després de la brusquina matinera del sisè diumenge confinat, el caragol ha pujat a un bri pelat, ben sec, qui sap si enganyat per algun congènere tan poca-solta com indesitjable que li ha fet creure que al capcurucull hi havia una exquisidesa. En el món dels helícids la maldat també  hi deu ser present, com els bons caragols i els mals amb infern propi. En no trobar res, el caragol confiat ha iniciat el temerari descens cap per avall prenent-se tot el temps del món, evidentment, i assegurant cada mil·límetre que avançava, enroscant-se al bri com si fos contorsionista.

Contemplar com davallava, esdevenia tota una lliçó contemplativa; com unes laudes silents que et posaven en sintonia amb la veritable naturalesa de la vida. El caragol ho exposava tot per poder menjar, per poder viure l’instant, per sentir l’oratge gairebé imperceptible que havia deixat la pluja, i no li importaven gens els quatre anys d’esperança de vida que podria complir si aconseguia burlar l’avidesa i la destresa dels seus cercadors.

Per dir que hom o una cosa no val res o és inútil, a Mallorca deim –o dèiem- que no val un caragol. En discrep en veure el caragol confiat que a la fi ha arribat sa i estalvi en terra i ha trobat menja ben suculenta. Més d’acord estic amb un altra ditai caragolera: treurem el caragol bufant, en acabat aquest enclaustrament? O, de tot plegat, en valdrà més la salsa que no els caragols?


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.