marginàlies

Sembla com si el temps no tornàs vell, a Formentera. Almenys a l’hora de dinar a can Forn, a sant Ferran, tot sembla indicar-ho. El comensals senten com Norah Jones, des del fil musical o qualsevol altra plataforma sonora, descriu somnis i els enfila fins abastar la plenitud del benestar. Tot i la pressió dels cotxes i les motocicletes, la pols que aixequen cercant qui sap què a l’aire, a les vinyes i a la mar, diu clar i català que la quietud i la dolçor són la deu de totes les conquestes. I del far de la Mola estant hom contempla les gavines satisfetes de ser-ho, orgulloses de jugar amb el vent ran dels cingles i no trescant dins la brutor com si fossin rates. El temps no torna vell per molt que l’acuitem i el punyim com fèiem anys enrere amb els animals amb qui compartíem certes estances i moments de feina o de juguera.