marginàlies

Tot l’univers conegut i per descobrir es concentra en els ulls de mar de la criatura que acaba de fer quatre mesos, dues balconades de llum que s’obren a la creació de mons que dibuixen el perfil de l’eternitat i responen a tots els misteris. Es vol adormir en braços del padrí i sembla que escolti la Cançó de Rem i Vela 12, de Josep M. de Sagarra, musicada per Lluís Llach que li canta a cau d’orella com si fos una cançó de bressol: “Entre les barques quan passa l’amor, / no duu la fúria de crits ni besades, / l’amor que passa a la vora del mar, / és blau verdós i flexible com l’aigua…”

Cauen lentament les parpelles de l’infant per encalmar les inquietuds de qui el mira i oxigenar l’aire de les estances, i just abans de cloure’s, qui sap per què, es tornen a obrir de cop i el xumet recupera l’impuls i la força per tornar a ser baiona. “L’amor que passa a la vora del mar, / vol que tot just es bellugui la barca, / vol a la vela una mica de vent, / però té por de sentir les onades”.

A la casa del prodigis on s’adorm el menut el son entenimenta i signa treves perdurables amb les dolenties del món, que com més va, més mal fan. Allí, des de fa cinc generacions es desballesten les baionetes i els alarits de qui vol disputa. I sembla que ell ho entengui, que sàpiga que allí el son mai no es destorbat, que res ni ningú no pot oprimir-los. “Entre les barques quan passa l’amor, / no vol ni plors ni gemecs ni rialles, / l’amor que passa a la vora del mar / és un sospir que batega com l’aigua”.

Dorm l’infant aliè el xivarri dels qui l’acompanyen i fan el cafè amb dolços per triar: un pastís de pastanaga, un cardenal, doblegats de crema, una coca de quarto i una ensaïmada de crema i pinyons. I el son confiat del menut els diu que la pau mai no ha estat una quimera i que la tendresa és el punt de suport que cercava Arquímedes de Siracusa per moure el món amb la palanca.