marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

8 de febrer de 2010
1 comentari

EL SOMRIURE QUE PINTA MAGNÒLIES

El cap fa temps que li balla milongues encara que el seu posat no ho denoti. Era gairebé un marrec, quan se li cruixí el cervell. Fins aleshores era un sol de nin, a parer de les veïnes; ben espavilat i llest. Un matí gelat, però, a l’escola, resolent un problema a la pissarra –per als nombres no tenia rival- caigué fulminat, mostrant feridorament el blanc dels ulls, gargallejant  com una fera acorada i sacsejant-se en terra com si hagués estat signat per un llamp. A partir d’aquell instant es desengafetà de la sensatesa i viu aïllat en una bombolla transparent i càndida. No parla i només fa coneixedor que entén les elementalitats. Tot i que és de compedir, no desperta l’aflicció perquè és de natura tranquil·la. Ell mira sense incomodar i sembla que escolti amb un somrís que pinta magnòlies.

Els matins, sa germana amb qui viu el davalla a la plaça on hi té reservat des de fa molt de temps la part dreta del banc de sota el ficus. Ben arreglat i clenxinat, s’ho mira tot des del seu tron aombrat. Ha de fer els setanta tot i que n’aparenti la meitat. Qui el coneix el saluda i ell respon aixecant lleugerament el cap i mostrant les dents, totes sanes. Camina com si arrossegàs una mola i això que no fa molt d’embalum. També els seus moviments són peresosos, la qual cosa li impedeix poder fer de mainader, com voldrien les mares amb criatures bellugadisses. S’aixeca poc, del seu lloc exclusiu, i no es fa gaire lluny perquè ningú no li prengui. Passeja amb les passes comptades i en haver-les dades, es torna asseure. En veure una criatura que li riu el seny trencat, li tira un bes. I amb el so que surt dels seus llavis convertits en boca de conill, compareixen fins allà on és un grapat de teuladers sortits ningú sap d’on. Es posen a les seves espatlles i ell ofereix el dit mestre de la mà esquerra a qualsevol d’ells que, com si estigués ensinistrat, s’hi posa confiadament. I de l’espatlla a la cara de l’infant. I quan la criatura és a punt de tocar el gorrió, tots s’aixequen a la una i ell dibuixa una admiració a
sa cara. No es té constància que cap menut saludat pels seus gorrions hagi plorat mai, per la fugida. Un fotògraf, en topar-se amb aquell prodigi, li demanà si li importava que el fotografiés. I ell només li dibuixà una magnòlia de les seves amb el seu somrís. No es torbà a aparèixer un altre nin petit i a repetir-se la davallada dels teuladers. Al fotògraf li faltà temps per retenir tot el que li interessava. Del fotimer d’instants n’escollí setze, que exposà amb força ressò. A Nova York l’hi premiaren i tornà a la plaça per explicar-li
que volia compartir amb ell el premi. Esperà que apareguessin ell i sa germana. Es presentà i els explicà el recorregut exitós de les setze fotografies que ell protagonitzava, una còpia de les quals els oferia. A sa germana, en veure-les, se li encengueren els ulls d’emoció. Ell, en repassar la de la fugida airosa dels gorrions, obrí balconades a la mirada i l’hi tirà un bes, a la fotografia. Al punt en comparegueren un grapat, de teuladers, que li ompliren les espatlles. S’aixecà lentament per donar les gràcies al fotògraf i els aucells se n’anaren quan veieren que el retratista en volia tocar un, com els menuts. No pogué impedir plorar, l’artista de la llum, davant aquell prodigi, i el corcadet de seny, en veure ses llàgrimes, li somrigué omplint-li les galtes de magnòlies.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.