marginàlies

Si cantem un déu,
aquest déu ens torna el seu silenci.

Ho diu Rilke en un dels poemes del recull “Vergers”, que va escriure, en francès, a Muzot, al Valais suís, el 1924. Allí hi arribà el 1921 i hi morí, víctima d’una leucèmia, el 29 de desembre de 1926. Dos mesos abans, el mes d’octubre, conscient que tocava a la fi, Rilke va deixar escrit que volia ser enterrat a Raron -“a l’alt cementiri penjat de l’antiga església”- i el text del seu epitafi, en alemany, que ha estat prou estudiat i interpretat:

Rosa, oh contradicció pura, voluptat,
de no ser somni de ningú enmig de tantes
parpelles.

Tres versos que semblen voler resumir el seu recull “Les roses”, del qual m’he fet absolutament meu el poema XII que, traduït per Mariàngela Vilallonga comença així:

Contra qui, rosa,
heu vós adoptat
aquestes espines?
La vostra joia massa fina
us ha forçat
a devenir aquesta cosa
armada?

Parar a Rilke adesiara fa -em fa- molt de bé.