El dia a Can Gazà ha fregat tant la bogeria, hem nedat tant dins les basses del surrealisme més destil·lat, amb l’esglai a tall de boca, que en caure el capvespre hom desitja profundament que tot desaparegui i que sols el silenci faci mal dins la boca, com el pa dur, tal com ho diu i encara sent Blai Bonet.
I aquesta referència blaibonetiana em recorda “Permagel”, d’Eva Baltasar, que inclou el vers una volta clos el relat. Una novel·la que no costa gens de recomanar i sense que en calgui cap argumentació: basta demanar senzillament que hom la prengui i es deixi prendre pel que diu i com ho diu la seva protagonista; com viu, sent i ho expressa la protagonista. I record concretament una exclamació que vaig marcar amb força al marge i que lliga amb el cansament que em té pres i del qual no en vull fugir: “Si el lèxic psicològic modernet és metadona per a dèbils mentals!”.
Tanmateix, retut en el sofà, rosegant el pa dur que em rapinya el paladar per tal de trobar el silenci que guareix i protegeix alhora, dic també com la protagonista d’Eva Baltasar, “Però es la vida, la salvatge que ens cerca i ens assetga”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!