marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
EL SÍ A LA LLENGUA DE 18 CAPELLANS DE PART FORANA DE MALLORCA
“Els amics que ho puguin llegir, segur que entendran que hi ha moltes altres preocupacions que em desvetllen i em preocupen, sobretot el que afeixuga el viure de massa gent: la crisi econòmica i tots els seus abusos, l’atur a tantes famílies, la pèrdua de valors humans i socials, l’especulació i la corrupció, unes lleis i unes reformes que molts dubtam siguin realment alternativa, les paraules buides per emmascarar el no fer res, … També altres preocupacions com a part d’una Església: com compartir la bona nova de Jesús, com empeltar el bessó del viure cristià si només interessa la clovella, com passar de veres d’una situació de cristiandat a una vivència senzilla i personalitzada, …
Però també em i ens preocupa com a capellans aquí i ara que no estimen de veres la nostra bona parla, aquesta llengua que novament pateix embats i envestides per fer-la recular. Així, el darrer dijous del mes de febrer, els 18 companys que compartírem la trobada de “Part Forana” a Pina em demanaren que fes ressò de l’escrit que Pere Orpí va llegir. També hi afegírem altres referències: Sínode Diocesà, Sermó del dia de la Conquesta. I, a hores d’ara, segur que també tots signaríem el Manifest dels Missioners dels Sagrats Cors.
Aquí teniu les primeres paraules: “Als pseudofilòlegs que xupen de la política, els vull dir que la llengua és qualque cosa més que una manera d’entendre’ns. No es tracta únicament d’uns sons articulats o escrits, sinó que la llengua pertany a la part més íntima de la persona. Estructura la manera de pensar, de tractar-se. Cada llengua té una personalitat pròpia, al marge de la cosa concreta, de la cosa física. És un valuós patrimoni cultural i intransferible, que tots portam dedins ja des de ben petits: el que anomenam llengua materna; la que mamam amb la llet de l’enconar. Però molts de mallorquins renuncien fàcilment a la pròpia llengua, amb l’excusa de deixar-se entendre, marcats pel servilisme i l’autoodi. Com si la nostra llengua fos secundària, com si totes les altres fossin millors i més rendibles… Aplicar criteris purament pragmàtics és una equivocació molt grossa i culturalment suïcida. Com a cristià en actiu, consider que la nostra Església ha d’usar el català com a llengua oficial i normal en les seves celebracions. Sant Pau diu: fides ex auditu (la fe entra per les orelles); la llengua, també. Si els nouvinguts no la senten xerrar, mai no l’entendran, ni molt manco la parlaran. La llengua, si no la defensam nosaltres, no ens la defensaran els altres. “
Sens dubte, el millor que Pere Fiol proclamà a la Seu de Mallorca fou tota la tasca caritativa i social que sempre ha dut a terme l’Església de Mallorca: ” Així podríem anar esbrinant multitud de persones i d’accions que els seguidors de Crist, en aquesta bella terra, hem anat fent. Qui de nosaltres, els qui ja tenim uns anys, no recorda la feinada que feren les parròquies de Mallorca, els anys de la postguerra, per atendre la gran quantitat de peninsulars que arribaven aquí cercant el pa de cada dia? Fou magnífica i esgotadora la tasca que la gent d’església, empesa per la caritat cristiana, va fer per donar roba, casa, aliment, medicina, feina, amistat… a tants externs que arribaven a Mallorca. …”
Només després, també com a part d’aquesta tasca social i eclesial, donava una passa més: “Som Església vertaderament en un poble, i volem posar mà davant tanta injustícia que ha generat una època de bonança econòmica que ha passat Mallorca, però també en aquests moments veim com el nostre propi poble, poble petit i minoritari davant el moment globalitzador que vivim, no ho té gaire fàcil. Les paraules clarividents del Papa, avui Beat Joan XXIII, en el mes d’Abril de 1963, ja generaren malestar en certes esferes polítiques mallorquines, qui, amb les tisores que manejava el representant del Règim, no permeteren que sortissin en el Calendari Jaume I de 1964, i Joan XXIII citava Sant Agustí, dient que quan s’abandonava la Justícia, els Regnes es convertien en grans lladres. La Pacem in terris demanava que a tots el grups ètnics i nacionals els correspongui plena autonomia i formar una nació independent i que la Justícia demana que els Poders Públics s’apliquin eficaçment a afavorir els valors humans d’aquestes minories, especialment la seva llengua, cultura, tradicions, recursos i iniciatives econòmiques. Lluny som nosaltres dels ideals que posava el bon Papa Joan. I quan ens pensàvem haver fet algunes passes amb l’Estatut de la nostra terra, ens trobam que és bo de fer, canviar-les o buidar-les de contingut.
Els seguidors de Jesús haurem de seguir tenint la mà oberta a tota la gent que ha vingut aquí cercant una millor manera de viure, però també han de poder trobar un poble que té la seva identitat, un poble que no es deixa enlluernar pels múltiples colonialismes culturals, al servei de l’imperialisme de torn, sempre més majestuós, més ple de tòpics, disposat a arrabassar-nos el dret de ser subjectes i artesans de la nostra pròpia història. “
Al Manifest dels MMSSCC sobre la llengua catalana a Mallorca, podem llegir com sempre han viscut la doble fidelitat a una història i a les persones concretes amb qui conviuen, aquí i a terres llunyanes: “Les nostres experiències personals, com a missioners, a diversos continents, de races i cultures ben dispars, ens han posat al servei d’immigrants de moltes provinences, i hem après que l’immigrant com més prest i més plenament s’integra, més aviat pot exercir els seus drets com a persona i no es queda, simplement, en convidat de segona. En aquesta línia volem dir també que ens sembla inacceptable i en contra de l’humanisme cristià retallar als més pobres els serveis de salut.”
I així finalitzen: “D’aquí que demanem que la qüestió de la llengua, així com el projecte de l’educació, siguin objecte d’un gran consens, com a valors suprems dels col·lectius esdevinguts pobles. Que ja mai es converteixin en factors de política conjuntural, que malmena aquell patrimoni més íntim i vertebrador d’un poble. … En definitiva, manifestam la nostra opció per sumar-nos a tantes persones i col·lectius, tan diversos, que se manifesten coratjosos per treure del debat polític aquells valors que són constitutius dels pobles de les Illes Balears, des de fa prop de vuit segles. “
Les darreres paraules han de ser pel nostre Sínode diocesà: “Per ser el català de Mallorca la llengua pròpia del nostre poble, l’Església de Mallorca l’usarà normalment tant en la seva documentació i comunicacions com en les celebracions. Sempre estarà oberta a l’hospitalitat envers els feels que encara no entenen la nostra llengua i serà sensible al dret dels creients a adreçar-se a Déu en la pròpia llengua nadiua.”
Passen els dies i les setmanes, escoltam i llegim que tot es fa en bé dels ciutadans, i que ells també estimen aquesta llengua … Només si l’estimam de veres, només si la xerram amb tots els que l’entenen, els fills i els néts, d’una forma habitual, a tots els àmbits i moments. Només si la mostram i acompanyam i encoratjam socialment les persones que cerquen aquí un futur millor. Només així hi podrà haver futur com a poble. Si no, serem una nova colònia dins un molt únicament globalitzat per l’economia. I serà l’economia grossa i alta que determinarà el viure, el malviure!, de gairebé tothom. Qui vol aquest futur?
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Per a la seva informació, i la dels lectors, adjunto un enllaç a la pàgina web del Consell Evangèlic de les Illes Balears, amb la ben entesa que hi han altres Esglésies cristianes que no són representades en aquest Consell, com poden ser l’Esgésia Adventista del Setè Dia, els testimonis de Jehovà, l’Església de Jesucrist dels Sants dels Últims Dies (mormons) i altres denominacions o Esglésies independents:
http://www.iglesiamallorca.com/cedib.php
També dir-li que hi han persones nascudes a Mallorca que són pastors a esglésies del principat de Catalunya.
Atentament