marginàlies

La calda fa callar l’horabaixa perquè el carrisqueig de la cigala pugui incomodar absolutament els qui volen mandrejar. Sorollosa manera de cridar les femelles, es diu qui la sent amb enuig, i sense saber mai si ha aconseguit el propòsit. Altre temps es menjaven, les cigales. Els grecs pensaven que feien entrar en gana i popularment es creia que anaven bé per als còlics i el mal a les vies urinàries. En aquest cas se servien seques i reduïdes a pols. Qui s’atreveix, ara, a fer un remei així i a prendre’l amb un poc de pebre negre?

Amb aquestes cabòries ella es prepara el segon cafè de després de dinar. Calent, amarg, fort i escàs; així el va aprendre de definir seguint l’ordre de les lletres que formen el mot –en castellà, òbviament- quan començava a prendre’n a qualsevol hora de ben jove, just després d’haver-se enganxat al tabac i un poc abans de provar altres substàncies entretenidores de la consciència.

La pel·lícula francesa que fan al seu canal de referència ensopeix, fa l’aire més pesat i tot, escup als ulls de tots els grans noms del cinema francès que tant estima. Per cert, es diu, he de tornar a veure “Jules et Jim”; d’aquesta setmana no passa. Un telefilm, el que segueix becainant, comprat a barrisc, segurament, per emetre a l’hora de la migdiada, aventura. Si fos una pel·lícula de vaquers, de l’oest americà, feta a l’Almeria d’abans dels hivernacles pel pitjor alumne d’un deixeble mediocre de Sergio Leone -i fins i tot sense la música d’Ennio Morricone (92 anys ben harmònics)- enganxaria molt més que aquesta blederia insofrible. En va veure moltes, d’aquestes pel·liculotes que no tenien consol, ella, amb un al·lot bo com un tros de pa però extremadament escrupolós amb matèria amatòria i que en veure que va ser ella qui va prendre la iniciàtica en aquests afers, deixà de festejar-la.

L’addicció a la banalitat és el més letal dels alienaments provocats. No ho ha llegit enlloc, és clar; és tan sols una pensa desbocada quan fa el primer glop al cafè que és calent, però no al seu gust, no tan amarg i fort com esperava, i amb l’escassetat que li dicta la seva mania neuròtica. I tanmateix no pot deixar d’esbossar un somrís maldestre imaginant-se que sap escriure llibres d’èxit aclaparador tan lineals i insípids com el final de la pel·lícula francesa per cridar la migdiada: una abraçada més de pietat que no des desig o desvari entre els protagonistes, un home bell i èticament insubornable, i una dona igualment bella però donada en excés a la subjugació. Com ella fins fa dos dies, com qui diu.