marginàlies

La cortina d’aigua, a tocar del migdia, fa ballar entremaliadament el panorama ciutadà que arrenca de la finestra balconera i fa bullir l’olla de qui l’observa com si estigués enmig de la mar gran sense cap mena de protecció.

Primer de maig amb ruixat. No significa res però el més xarlatà dels novíssims endevinaires o predicadors n’hi podria atribuir qualcun. Qui diu que no es necessiten noves supersticions per alienar encara més el pobre poble empobrit?

Trona i l’observador voldria poder ser en el lloc precís on es congria l’estrèpit; ser una ona de xoc o un dels fàmuls del déu que ordena i regeix els trons.

El cel amb capota grisa esporugueix  el menut que tanmateix voldria sortir a la terrassa i banyar-se, sentir sobre la closca i les mans en conca el cops de les gotes massisses que sembla que reboten del terra. I xipollejar, sí, i rebolcar-se, i obrir ben molt la boca per beure perquè les gotes enfurides li colpegin la llengua.

La simfonia núm. 41 de Mozart, la Júpiter, s’acara amb insolència a la tempesta i la fa lluny de la temença, l’enjogassa, la fa vibrar omplint-la de violins i oboès, i d’un estrany optimisme que no s’adiu gens amb l’estat d’ànim de l’observador. Té poques coses a celebrar i cap ganes de cercar-ne de més recòndites per burxar-hi.

Diuen que Mozart, en sentir-se morir, digué a la seva dona Constanze que l’havien enverinat. Llegendes. I tot d’una apareix Salieri, sempre Salieri contrapuntant Wolfgang Amadeus. També es conjectura que varen ser els seus germans maçons, els enverinadors, per mor del que amaga la seva òpera “La flauta màgica”. Bestieses.

I en acabar la Júpiter, també s’acaba el ruixat i l’ardor desconfiat de l’observador, que, per celebrar-ho, decideix anar a córrer abans de dinar. És el primer de maig, dia internacional dels treballadors des de fa 129 anys. En temps de Franco no es deia així, clar, es deia “Dia de l’exaltació del treball”. Al dictador sanguinari li agradava molt exaltar-ho tot, fins i tot la seva matera.