marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

6 de febrer de 2022
0 comentaris

EL RETRAT

El meu preceptor major, després de fer-me córrer una estona llarga –com si fos el meu entrenador personal- perquè em convé mantenir-me en forma, que l’edat no perdona ni és indulgent, m’ha fet un retrat. A l’escola han començat a tractar la simetria i a assimilar-ne els conceptes i les lliçons, i ell i els seus condeixebles fan retrats a tort i a dret.

En aquests retrats no està en joc la fidelitat a l’original, evidentment, raó per la qual la semblança amb el model no és ni necessària ni avaluable. Tanmateix, però, els retrats reflecteixen allò que voldrien veure els ulls i les mans que els dibuixen; o allò que hi veuen després de passar per mil filtres, des dels dictats per la innocència  fins als que es desprenen de la més primària expressió de la subjectivitat.

És per això que som bé jo, el del retrat; ningú no em podria retratar tan fidelment com ho ha fet ell. Se’m veu serè, mirant interrogativament els ulls del preceptor tot insinuant una murrieria del tot engrescadora. No puc demanar més. Les celles perfectament retallades, ves per on, em recorden Nikolai Gógol i les seves històries de “Vetlles en un veïnat de Dikanka”, que llegesc amb fruïció, on són constants les referències a les celles negres de les dones com a signe de seducció i bellesa.

Aquest és el retrat que hauria d’aparèixer a tots els documents que pretenen identificar-me, que d’ençà que les màquines digitals han pres la feina als fotògrafs professionals, les cares que hi apareixen no poden ser, la majoria, més deplorables. Són un atemptat a la decència i a l’honorabilitat, just al contrari d’aquest dibuix.

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.