marginàlies

La quietud i el remoreig previs a la barrumbada són prou densos; permeten que hi suri la levitat de tota consistència, corpòria o no. En un moment es congria la tempesta. El cel s’encortina, es despengen els núvols
més carregosos i tot calla com si pressentís una desfeta irreparable. I és apamant aquest silenci, fregant el moment en què tot el món s’amaga, que el vell voldria tornar a ser infant per sortir escapat a la clastra en sentir l’impacte de les primeres gotes. Si encara fos en aquells temps, del bell mig de la clastra estant estiraria el braços amb els palmells mirant al cel i la cara estesa al xàfec. Es mullaria fins que sa mare, d’una estrebada, el retornés a casa per omplir-lo de closcades.

Tanmateix, ja hauria sentit les gotes sobre els ulls clucs i el front somrient com sols ho saben fer els orats. Ara, si no l’envaís la vellúria i la desmemòria, hi tornaria, a la clastra. I no estiraria els braços com d’infant ni donaria el nas al cel: simplement es plantaria al mig i deixaria que la pluja tan desitjada l’amaràs com un test. I s’abandonaria a l’estrèpit de l’aigua, es lliuraria tot a la remor fosca del ruixat. El vell sols vol sentir com tot calla; només anhela percebre amb tota nitidesa els cops tipogràfics del ruixat, el tamborinar sobre les fulles de les falgueres, que tomben i es redrecen al ritme de la tempesta. Sols vol sentir com calla la tardor en rebre la primera ploguda, la dels bolets. Durarà poc, el llenç d’aigua sobre la badia. El suficient perquè s’endugui la brutor dels carrers i davalli com si anàs de rua i en fes ball a la plaça, que al punt s’omple com si fos un estany. Xipollaria, el vell, si els anys i la desesperança no l’haguessin arruïnat. Si pogués, encara es trauria les sabates, s’arromangaria les cames dels calçons fins a sota els genolls i acceptaria de bon grat la frescor de l’aigua de pluja, la que begué fins que tingué el seny complert i s’instal·là a la ciutat. I amb els peus en remull faria inventari de tots els aromes que després el sòl i la terra remulls. I al cap de poc, amb l’aigua emancipada, penjaria la mirada i les remors de les imatges en la nuvolada en retirada. I no es perdria detall dels dibuixos que deixen com a penyores els núvols descarregats i…