marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

2 de desembre de 2021
0 comentaris

EL RECONEIXEMENT A JAUME SANTANDREU

Jaume Santandreu i Sureda, síndic general i coc de Can Gazà, ha estat guardonat amb el Premi de Civisme a la Ciutadania i Virtut Cívica, en el marc dels Premis Civisme 2021, que convoca la Generalitat de Catalunya a través de la Conselleria de Drets Socials, amb l’objectiu de destacar accions, entitats i persones que, des d’àmbits professionals, aborden el civisme o proposen reflexions i millores socials.

En concret, el Ciutadania i Virtut Civil reconeix persones o organitzacions que destaquin per l’excel·lència de la seva tasca i trajectòria en aquests camps.

Jaume Santandreu, des de fa cinquanta anys llargs, tracta i aixopluga la població marginal més extrema de Mallorca. En el treball «Marginàlia. Jaume Santandreu i l’exclusió social de Mallorca 1967-2007», editat per Lleonard Muntaner, vaig repassar puntualment aquesta trajectòria que segueix ben viva, ja que continua dirigint Can Gazà, el casal de la dignificació humana. Un reconeixement, per tant, més que merescut, nogensmenys Jaume Santandreu és un dels estendards del Moviment Marginal de Mallorca.

A l’acte de lliurament, que es va fer dilluns passat dia 29 de novembre, al Centre de Cultura i Memòria el Born, de Barcelona, en nom seu vaig recollir el guardó juntament amb Lluís Segura Seguí, director insular de Política Lingüística del Consell de Mallorca.

En agraïment, va escriure aquest text que vaig llegir en aquest acte:

 

HONORABLE CONSELLERA I ESTIMATS ASSISTENTS QUE US SENT, PERÒ NO US VEIG

Moltes gràcies per la vostra equivocació. Heu premiat un sense mèrits. Als meus 83 anys de plaent existència dels quals al llarg de 60 he gaudit el privilegi de sentir-me ciutadà lliure al País de Marginàlia, no em reconec més virtuts ni trajectòries que les que es poden atorgar a un arbre. He xuclat la meva essència vegetal a la saba del nostre patriarca Joan Alcover: « Jo som l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir, que als segadors -bon cop de falç, bon cop de falç– feia ombra a l’hora de la sesta». Us ho confés amb la proclama de Guillem d’Efak: «Aquest som jo, l’arbre net i retallat contra l’alba». Tanmateix, mon cor no pot estimar el pi de Costa i Llobera fins que li cresquin les tres branques.

Som un vell ametller al coster de la utopia.

Els arbres com jo no precisam reconeixements. Necessitam terra. Terra fonda. Terra lliure. Terra bona. Terra nostra. Terra neta. Terra catalana.

Gràcies amics, per la immerescuda lliurança de força i coratge. Vosaltres, agermanats, sou la meva llacor. No oblideu mai per mai la nostra Catalunya enmig del mar.

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.