marginàlies

Fugint dels carrers de l’eixample entra en un bar nou bastit damunt d’un dels més vells i distintius de la ciutat amb el darrer poemari d’un dels autors que més l’atabuixen. Pren possessió d’una taula per a dos decidit a posar-se en mans dels versos, d’entrar en el cor calent dels poemes. No vol que res el distregui de la lectura. Sabrà aïllar-se de les veus que s’interfereixen impedint que es pugui seguir cap conversa i per molt que l’atabali el mirar absolut de la dona jove que té just al davant i que cerca impossibles en els ulls desvagats del jove que l’acompanya. La cambrera li demana què vol just en el moment que ha obert el poemari i té el llapis a punt. I en respondre-li que un cafè amb llet i un croissant, li sembla que l’al·lota desitja que un llangardaix li recorri lentament una cama fins a trobar recer. I aquesta visió sí que el distreu del propòsit de llegir i el retorna a la gravetat de la boira que li entela els ulls i la concentració. Encantat per això durant un temps excessiu es fa l’hora de partir. No ha pogut llegir cap poema de l’autor que li posa els botons a tots els traus, però a l’hora de pagar la consumició la sargantana tatuada a l’interior del braç de la cambrera li pica l’ullet i li diu fluixet on és el millor recer que troba en aquell cos que fa ballar el desig.