marginàlies

No hi ha res com el bosc per desembossar i oxigenar les canonades del cervell. Abocar-t’hi sense cap recel, fer-t’hi endins seguint camins de cabra, perseguint el rastre del boc que t’esguarda de la penya estant. El bosc és la casa gran de les feristeles i dels carboners; dels furtius i dels fugitius, dels que fugen de la vulneració i l’ofensa. Avui els cementiris s’omplen de flors i sanglots per apaivagar les singlades dels records dels qui ja no hi són. Flors mortes sobre pedres amb fongs i floridura. Rams i esperits en cledes que els degraden.

És al bosc, on hi paren sempre les rememoracions i les veus que han callat per sempre. Les arboceres en saben un ou, dels que ens han precedit en la vida i en la mort. I les parets dels penyals també: cada regruix
un nom; cada covatxa un arxiu de memòries. Tres parapents planen a tres pams –és un dir- de la carena. Podrien ser aus, aquests paracaigudes ronsers, si tinguessin crit característic, però es mouen silents i pudorosos. No ho són tant, modestes, les nervadures d’algunes soques, que dibuixen carasses i siluetes d’amors eterns. Res com el bosc per envigorir l’alenada.