marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

4 d'abril de 2011
0 comentaris

EL RASTRE DE LA VAMPIRA

Dissabte a vespre, cap a mitjanit, disposat a descansar tot fent volar la mandra abans d’allitar-me,
vaig engegar la televisió, que estava sintonitzada al C33, i allí em vaig quedar. En aquell instant, Àlex Codina acomiadava dos convidats al seu programa “Sala 33” i donava pas al curtmetratge “Les
bessones del carrer Ponent
”, millor treball en la seva categoria en la darrera edició dels Gaudí. Espera a veure què, em vaig dir. I si els crèdits inicials em sorprengueren, empenyent-me discretament cap a la inquietud, les primeres imatges m’engraparen al sofà.

Tot d’una vaig sentir una corrua de pessics de monja que m’estopejaven de valent l’emotivitat. Com més anava, més se m’encarcarava l’espinada i no precisament pel frec amatent de cap mà encantadora, sinó per l’empenta brutal de la follia. Feia molt de temps que no em sentia escruixit per unes imatges no reals. La tonalitat obscura del film; l’expressivitat dels caps desproporcionats pel terror i la tendresa de les criatures; el mirar dels infants raptat per l’espant; els moviments dels personatges i dels objectes; la
manera tan humiliant de rapar el cap d’un nin engabiat a la força; tot, en fi, em glaçà el bon ànim amb què esperava el curtmetratge. En ser al llit, encara em perseguien el bes emmartellat de les bessones, el terror d’uns ulls d’un menut que no cabien ni en la pantalla ni en les mesures de pànic de l’espectador. L’endemà l’atordiment havia desaparegut, però em sortien els morats de tants cops. Per això, vaig acudir al web www.stopmotion.cat a la recerca de més informació. Allí vaig veure que els directors, Marc Riba i Anna Solanas, s’inspiraren en la vampira del carrer Ponent, que, cap als inicis del segle XX, terroritzà Barcelona. Les meves predileccions en llegir diaris no passen per les cròniques negres, ni a l’hora dels llibres em decant fàcilment per les històries de sang i fetge. No obstant, en aquesta avinentesa vaig sucumbir als encants del google per mirar d’esbrinar qui era aquesta vampira. I no em vaig torbar gaire a saber-ho: Enriqueta Martí Ripollès, que el 27 de febrer del 1912 va ser detinguda, a instàncies d’una veïna tafanera, que va veure, a través d’uns vidres de ca l’Enriqueta, el rostre espantat d’una nina que havia desaparegut uns quinze dies abans. A comissaria es comprovà que la detinguda tenia antecedents per corrupció de menors. Segons sembla, en la casa que tenia al carrer Minerva, hi regentava un prostíbul d’infants d’ambdós sexes. Amb ella detingueren un jove fill d’una família prou distingida per processar Enriqueta però també per fer desaparèixer la causa dels arxius.  És clar que els relats periodístics de les cuites de la vampira segueixen els patrons de la truculència expressiva. Això no lleva, però, que el segrest, la prostitució i l’assassinat de nins per treure’ls la sang, els greixos i el moll dels ossos per elaborar beuratges i altres composts que els seus clients d’alt llinatge consideraven miraculosos, no siguin prou folls i repugnants per cridar el fàstic, com a mínim. Me’n vaig afluixar, tanmateix, d’atendre detalls escabrosos. Sí que em vaig enredar amb altres particularitats d’Enriqueta: que era mendicant de dia i dona de seda i joies de vespre; que exercí la prostitució de més mala mena per acabar sent la consoladora, i no només sexual, de l’alta prosàpia barcelonina. Els remeis elaborats a partir de matèria humana tendríssima contra les xacres d’aleshores, la tisi entre d’altres, la pagaven a preu d’or els acabalats. Els mateixos que, de dia, li feien caritat, eren els seus clients de nit.  A la fi, preveient que acabaria al patíbul, com a venjança volgué donar els noms dels seus clients i aquesta va ser la darrera badada que cometé, car morí, segons sembla, linxada al pati de la presó per les altres preses. N’hi ha que especulen que, abans del linxament, havia estat enverinada. I és que hi ha noms innombrables; intocables; irreprotxables. No sé el temps que vaig dedicar a conèixer la història de la vampira del carrer Ponent. Tanmateix, per molt que me’n prengués, no m’esborraren cap negror de les sentides en els 13 minuts que dura el curtmetratge de Marc Riba i Anna Solanas. Encara veig el bes de pedra que es donen les bessones abans de morir cremades… les passes tremoloses d’un cap rapadet… l’angúnia addictiva d’un infant segrestat…


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.