marginàlies

Avui és el Diumenge del Ram. I el Dia del Ram de 1451, en plena Revolta Forana, els forans assaltaven Ciutat, una fita que Josep M. Llompart, de qui enguany celebram el centenari del seu naixement, recordava en el Pregó de Setmana Santa de Bunyola -organitzat per la Coral Polifònica d’aquesta vila- l’any 1971.

Llompart va fer el pregó, segons indicava a la revista Es Castellet del mes d’abril d’aquell any, “amb una retòrica antiga” i afegia: “ara, el que un pot fer dins aquesta forma barroca, inevitable de tot pregó, és procurar dir coses que tenguin una relació amb la problemàtica actual”.

Fa bé sempre llegir i sentir Llompart, i més ara que, com deia, celebram el centenari del seu naixement. El passatge en qüestió  diu així:

“Al poble, emperò, li va costar resignar-se, li va costar deixar de creure en una justícia que algun dia havia d’arribar. I es va alçar per reclamar-la amb tota la força que li donaven la raó i l’amor a la terra. EL Dia del Ram de 1451, les colles de pagesos afamegats de pa i assedegats de justícia es presentaven en so de guerra davant les muralles de Ciutat. Setanta anys més tard, la Germania, aquella revolució profunda, gairebé a la moderna, significava la darrera temptativa del nostre poble per fer-se senyor i amo dels propis destins. Els pagesos de 1451 i els agermanats de 1521 demanaven només una cosa tan senzilla com era una societat justa i humana. No pogué esser, i un llarg martirologi encapçalat pels noms de Simó Tort Ballester i de Joanot Colom va segellar la passió i mort d’un poble, mentre assenyalava la via del desistiment.

“Arribaren llavors la resignació i l’atonia, perduda ja l’esperança de la Pasqua nova. La fam de la carn i la fam  de l’esperit corregueren a pler els vuit vents del nostre món, els camins estesos damunt la pell de la geografia de les Illes”.

I al final conclou:

“El Crist ha ressuscitat. Al·leluia! Que la llum de la resurrecció s’escampi damunt aquestes illes nostres, aquest regne sobre el mar, on Déu volgué formar-lo; damunt tots els que hi viuen, i hi estimen i hi sofreixen; damunt totes les mans que, a través d’una llarga cadena de  generacions i de segles, treballaren aquesta terra difícil i tornaren a la terra piadosa; damunt la memòria d’aquells homes de Catalunya -potser d’Empúries, antiga de marbres, o qui sap si de l’ata Besalú, vila de comtes- que travessaren el mar per fundar-hi una pàtria; damunt la sang vessada per Simó Tort Ballester, cabdill dels pagesos, de Joanot Colom, Instador de Poble, i de tots els ue patiren fam i set de justícia; damunt l’esperança dels que creuen en l’amor, la veritat i la llibertat. Així sia”.