marginàlies

Amb els meus preceptors, ahir horabaixa anàrem a celebrar l’aniversari d’un parent a un terrat d’una finca prop de la mar de Ciutat, un indret agombolador que et permet posar-te els ulls d’ocell i adonar-te de la petitesa absoluta i fragilitat extrema de les criatures humanes.

Val a dir que el tancament  de l’espai fa l’alçada que pertoca dividit en una base d’obra de dos pams i mig i la resta formada per una barana de doble tirada d’alumini, la qual cosa  imposa molt de respecte. I a plom, vull dir sense voladís que trenqui  l’arrancada del vertigen dels més vulnerables.

En ser-hi, el preceptor major em demanà quants de metres hi havia d’allà on érem fins a terra. Val a dir que érem al setè pis d’una finca que fa una quarantena d’anys que es va aixecar i que aleshores l’alçada dels pisos era d’uns dos metres i cinquanta-cinc centímetres; per tant, el compte no era mal de fer: uns vint metres, li vaig dir. I per expressar més clarament l’admiració, plantà sa testa a l’alumini de la barana. De cop se sentí un esglai  ofegat al que seguiren dues mans prou amatents que el prengueren delicadament per les espatlles.

El preceptor s’adonà tot d’una de l’angúnia de les mans que el prenien i digué a qui patia sense poder dissimular-ho que no calia que es preocupàs gens; que sabia que no podia fer cap burrada, que fins a baix hi havia vint metres i que ja havia vist allò que volia veure,  i que no tornaria a mirar més per allí en tot l’horabaixa.

I tanmateix qui patia veient-lo mig abocat a l’abisme el veia estimbat, com s’estimbà Connor Clapton, el fill d’Eric Clapton, quan tenia la mateixa edat que té ara el meu preceptor, quatre anys i nou mesos. El petit Connor, el març passat va fer 27 anys, caigué del pis 53 d’un gratacels de Manhattan. Son pare li dedicà la cançó Tears in heaven, un èxit aclaparador que necessàriament ha d’escapar a qualsevol intent de qualificació: els rèquiems, ni que siguin per a criatures que mai no haurien de morir i emmarcats en el rock, no es poden exposar a les manies dels llepafils ni a les mordales irritants dels arrogants.