S’acaba el primer –no l’u- de setembre i per a més d’un ha estat el trenta-dos d’agost, que acabar el mes més mandrós en dissabte no treu cap enlloc. Com sigui, començam el mes de l’inici de tots els cursos, de les recuperacions de tota mena i, sobretot, de la Diada que tant treu de polleguera Pablo Casado, l’indigne, el trampós, un dels polítics espanyols més abjectes. Considerar que l’11 de Setembre és una commemoració xenòfoba és una infàmia, una vilesa, però comportaments de tan baixa condició troben altaveus potents que l’únic que fan és augmentar la densitat de la roïnesa.
Tanmateix els antídots a tanta toxicitat dimanen dels llibres que s’obren i es clouen per regenerar l’aire, per renovar les paraules i les pensades dels espais, i per obrir espieres als cervells més proclius a barrar el pas a qualsevol oratge nou.
Aprofitant que el temps de vacances majoritàries es clou i que el setembre s’obre a cursos i Diades, fa bé anar a dos autors que en parlen, de vacances i de terra, i des de dos punts divergents.
Miquel Martí i Pol acaba el seu “Quadern de vacances”, Els Llibres de l’Ossa Menor, Barcelona, 1976, amb aquests versos:
Quan torni l’any vinent ja haurà florit de nou
l’arbre de flors vermelles, i una noia de pits
incipients i durs em mirarà expectant
i em somriurà després, complaguda, commosa.
I el gran Pere Quart, aquests 9 versos del poema “Vacances pagades” del recull del mateix títol editat a Els Llibres de l’Ossa Menor, Barcelona, 1972:
Prendré el tren de vacances pagades.
Arrapat al topall.
La terra que va ser la nostra herència
fuig de mi.
És un doll entre cames
que em rebutja.
Herbei, pedram:
senyals d’amor dissolts en la vergonya.
Oh terra sense cel!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!