marginàlies

Les persones socialment excloses són pidolaries de mena i en tenen motius sobrats, és clar. Demanen sòl i sostre, un plat de calent, un jac o unes sabates per seguir deambulant, i, si pot ser, uns cèntims per tabac, per una canya furtiva o per capricis de pobre empobrit. La gent que solem fer-los costat i maldam per oferir-los allò que freturen, estam acostumats a què ens demanin cèntims –quantitats discretes, tot sigui dit- per això o per allò: ara per ingressar a la targeta ciutadana, suara per fer-se les fotografies per renovar el document d’identitat. Cert és que moltes de les demandes són certes i verificables, raó per la qual, més que almoina, es tracta de fer efectiu el reat que tots pagam per poder exercir els drets inherents a la ciutadania.

En altres ocasions, però, la quantitat sol·licitada sol ser més alta i les raons que exposen els marginaires no tan passadores. A Can Gazà ens han arribat ofertes d’inversió que ocupen un espai ben generós en l’arxiu històric. De les més curioses, una per pagar un guinyol que havia de servir per recórrer les escoles de l’illa i explicar als infants els beneficis del reciclatge. Bona idea, pensàrem, encara que el pressupost presentat per dos putxinel·lis i el teatret superava els trenta mil euros, quantitat inassumible, evidentment. En una altra ocasió, ens sol·licitaren ajut econòmic per adquirir components informàtics per a una agència de notícies, poca broma.

D’aquestes inversions foradades parlàvem a l’hora del dinar retraient que ahir mateix un desconegut va venir a demanar cèntims per comprar les eines de picapedrer necessàries per començar feina. Se n’anà amb poc recapte, per cert. I Jaume Santandreu recordava que en els anys inicials de l’Hospital de Nit va arribar a sentir tantes històries reiterades fins al fàstic per tal d’aconseguir quatre xavos, que arribà a proposar a un follet que sempre seguit demanava, que ell n’hi donaria si era capaç de contar-li una bona història original, mai no sentida. El gatusset, per això, acudia als Evangelis, en conèixer la condició sacerdotal de Santandreu, i mirava d’embellir el passatge triat de primeres per fer-se amb les pessetes que almoinava.

Si s’estengués la proposta, ja veig que hauríem de fixar el preu per a un relat breu o per a una història més elaborada. I ja que hi som, que no fos un jutge qui resolgués, sinó una mena de tribunal de tres membres, com a mínim.