marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

25 d'octubre de 2010
2 comentaris

EL PODER DE L’ALZINAR

L’ascensor fa temps que puja al pis que vol. Que el veí que el pren pitgi el botó del pis on vol anar, per l’aparell no és determinant. La veïna del novè passa pena que, de cop, decideixi no aturar-se al darrer pis i es vulgui convertir en ultralleuger. S’imagina, la presidenta de la comunitat, tan remolesta i envinagrada, fent jutipiris a les gavines? Riu la poca-soltada, però de cop recupera la severitat en l’esguard per lamentar que, avui en dia, tot és aparença; que res no hi ha de cert en allò que hom veu i  sent. Sense anar més lluny, diu, les maduixes que compra al súper amb els preus més avantatjosos per als pobres de solemnitat com ella, són tan ataronjades que, en menjar-ne, et deixen la boca plena de grells de mandarina.

I mira als ulls de qui la mira amb una tendresa sense vores. I en entrar en el seu mirar de colors primaris, acala empegueïdament el cap i per allò d’armar conversa i no recórrer al temps, diu que la Serra, encara que els estirats de l’ONU no la declarin mai patrimoni de la humanitat, seguirà sent el reialme de les seves llegendes. Per poc soroll que facin, les seves veus misteriades segueixen envescades en la salvatgina. Encara cavalquen pels seus alzinars, diu, els meus somnis i les quimeres que sempre m’han donat matadura.

Per mi l’eternitat és l’alzinar, comprens? Almenys agombola els meus morts que, entre glans i pellisses de molsa, mai no tornen vells. No permetis, jove, diu amb rotunditat acadèmica, que cap dels teus que ja se n’hagi anat, no trobi recer en els estimboris de la teva memòria. La memòria es llega, jovenet, perquè és la vida. Ai, però no m’escoltis, que els anys em fan anar desbaratada. Saps quin és el somni més vell que tenc? Idò que de tant viure amb la boca oberta sense dir res, tot són estalactites i estalagmites, i ma mare me mostra als estrangers perquè m’hi facin fotos a cèntims la peça. I és que vaig néixer xerrant, saps? Tota sola i tot, xerr, com si fos un fantasme. És una creu, ja ho sé, però si call, moriré i ara mateix tot són ganes, de morir-me! Escolta, i a quin pis anaves, tu? No fa molt que som dins l’ascensor? Aquesta sí que m’és bona! I allò que no és la Seu? No l’ha feta que no la’m pensàs, aquest ascensor del dimoni! Hala! Ja em diràs què feim, ara, volant per damunt Ciutat com si fóssim coloms dins una peixera.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.