marginàlies

L’aigua de la pluja cau tan menuda que no pesa ni deixa petja. Pluja volgudament en bolquers més predisposada a amorejar amb el preceptor menor que no a assaonar com voldrien els qui de la terra, del seu conreu i dels seus fruits n’han fet la seva llar.

El preceptor menor observa les gotineues com si fossin de conte o microsatèl·lis, s’imagina la cara de la plugina que no veu i proposa de fer un volcà blau, un volcà de gel. Amb la plastilina d’aquest color en farà una muntanya amb un forat en el capcurucull i…

Ho prova, clar, i fa una muntanya ben polida d’un blau intens i amb el dit índex de la mà esquerra hi fa el forat del cràter. Posa l’esplendorosa muntanya blava dins un plat i tira aigua dins el cràter. No n’emergeix ni lava blava ni gel, òbviament; de l’experiment en queda una pasterada llefiscosa que el distreu del fracàs.

I tanmateix no ho dona tot per perdut; hi ha de pensar una mica més i tornar-ho a provar. Com la pluja menudíssima que juga a ser tempesta dins un didal.