marginàlies

Quan entres en un llibre desconeixent-ne l’autora o l’autor i sense fer part de les llistes dels recomanats, instintivament s’activen totes les defenses; si més no -per ventura no és ajustat parlar de murades defensives- les prevencions. Quan aquesta aventura, pàgina a pàgina, va adquirint interès, frueixes gairebé més de veure com cauen totes les aprensions absurdes amb què començares a llegir que de la pròpia lectura, fet que, a la fi, adjudica al llibre en qüestió un punt addicional en la valoració, per dir-ho de manera planera.

Exactament això m’ha passat avui tot llegint d’una tirada “La dona d’en Martin Guerre”, de Janet Lewis en traducció de Marta Pera Cucurell i editat per Viena edicions. Un regal, s’ha de dir, d’una de les meves fonts llibresques més estimades.

Reconec carregat d’empegueïment que no coneixia Janet Lewis i m’ha deixat astorat la forma d’expressar-se, per una banda, i per l’altra com ha entrat de bé en una història basada en fets reals i que ella, de Chicago passada per Califòrnia, situa en els Alts Pirineus francesos en el primer quart del segle XVI. I encara més en donar veu i tot l’espai a una dona que no vol deixar de ser ella en una societat que anul·lava les dones ni en un dels pitjors episodis que pot viure una persona.

Pertany a la col·lecció “Petits plaers”, de Viena com he dit, i tanmateix el plaer de llegir aquesta col·lecció no és gens ni mica petit, ans al contrari.