marginàlies

Dissabte passat, dia 8, va fer quinze anys que morí a Ciutat Bartomeu Fiol, un dels nostres més grans, tenaç picaparauler abonat a la “feinota feixuga” de fer relluir la parenta pobra de la literatura, com considerava la poesia. I tanmateix mai no basta la feina perquè

Per qualque flanc, tot text esquerp
té el risc cert d’esbaldregar-se
feixuc com un plom
o més aviat com un mort de debò.

Fa 38 anys, una eternitat, tot comentant-me les impressions -un bon grapat desfavorables amb raó- que li havia causat el meu segon poemari editat, “Botons de foc”, em dia :

“Tu, en tot cas, no facis gens de cas del silenci d’altri, de la dificultat de trobar lectors, de la dificultat que t’entenguin, de la sensació de parlar per a la paret.
A despit de tot, tranquil·litat i bones obres. A despit de tot, no deixis d’escriure. A despit del silenci -que, de vegades, també és bo.
A despit de tot, endavant les atxes, els botons de foc!”.