marginàlies

A Can Gazà, sobre l’escalfapanxes del menjador, un peu de ferro i dues formes per eixamplar sabates formen un conjunt escultural que fa mirera.

Les tres peces pertanyien a una dona valenta de fa molts d’anys, quan els oficis i l’artesanat encara estaven fortament humanitzats. L’ataconadora, com no podia ser d’altra manera, era una donassa disposada a menjar-se el món abans de ser devorada per ell. Tanmateix, hagués destacat en qualsevol dels oficis dedicats únicament als homes perquè les ganes de guanyar-se el pa honradament com ells l’esperonaven a fer la feina a l’anglesa, això és, amb el millor acabat possible, fregant l’excel·lència.

Havia nat a Galícia i passà una llarga temporada a Cuba on aprengué a cosir les sabatilles de les ballaries del Ballet Nacional, que el 1948 havia fundat Alicia Alonso. De Cuba, d’on en sortí desenganyada de tot però amb la força de la rebel·lia, s’instal·là a Palma i va ser quan es va fer ataconadora.

En saber que  Valeriano Weyler y Nicolau, Marquès de Tenerife, duc de Rubí i Gran d’Espanya, havia nascut aquí, recordà totes les facècies poc edificants que es comptaven d’ell a Santiago de Cuba –va ser-ne el seu Capità General en guerra amb els independentistes cubans- i que feien referència a la seva escassa alçada -poc més de set pams, segons alguns relats- lligades a la seva ferotgia militar. I les contava sempre seguit com si les hagués llegir en un llibre d’història.

I en saber, també, que el mateix Weyler havia fet dur a Palma una cadira feta d’un troc de palmera que pertanyia al general cubà i segon cap de l’Exèrcit Alliberador de Cuba, Antonio Maceo, mort en una emboscada que ell havia preparat, s’inventà una molt bella història sobre la palmera de la que se’n tragué la cadira que la seva filla i els seus néts sempre han donat com a bona. Ningú no els ha pogut contradir, clar.

Ataconar, en aquell temps, permetia fer ballar les paraules i muntar els contes i les històries que es necessitaven per no cedir al pes ofegador de la mera supervivència. Tant de bo a Can Gazà es fes així, ara.