marginàlies

En haver fet els cinc quilòmetres diaris exigits -més que no recomanats- pel seu metge, s’ha dutxat amb delit cantussejant com sempre que no es troba cap pes enlloc. Avui ha passat bona nit, ni s’ha aixecat per anar a orinar i cap malson no l’ha desvetllat. Vestit i clenxinat s’ha preparat el cafè amb llet de cada dia que ha pres davant el canal televisiu de notícies. Tanmateix no hi ha parat massa esment; està més interessat a saber per què se sent tan a plaer, avui, tan a mercè de la placidesa. En recollir el plat i la tassa, ha vist la capsa de llauna on els nets guardaren  els petards que no pogueren encendre el darrer diumenge perquè el seu equip de futbol no guanyà al seu etern rival. Se l’ha mirat amb un somrís que no podia ser més entremaliat. No li han agradat mai, els petards. Davant ells es comporta porugament com una fera domesticada. Les estridències el desesperen però els trons forts de les tempestes l’asserenen. Com el so de fuet que fan les vergues dels llamps més apropats. Però no pot sofrir els petards en no ser que siguin els nets que els encenguin. A ells no els afecta cap llei ni norma, ni manies seves. Sense pensar-s’ho, obre la capsa i treu els petards. Se’ls mira com qui ha de triar entre un seguit de joies i agafa el més gros, dels que només poden manipular els adults,  segons que llegeix a l’esquena del petard. Agafa també l’encenedor de la cuina. Al mòbil cerca el vocalise de Rakhmàninov adaptat per a piano i violoncel, es posa els auriculars i surt a la tanca dels llimoners. A dos dies de Tots Sants i 23 grau de temperatura quan encara no són les nou del matí; quina merda, diu per ell. Als que neguen el canvi climàtic els fermaria a un pal d’electricitat i el clavaria a Jamaica o a Cuba, on l’huracà Melissa se’n du tot el que troba a una velocitat de vertigen. A veure si aguanten sense parpellejar, tan valents i idiotes com són, el vent de més de dos-cents quilòmetres per hora. En ser al bell mig de la tanca, fa una volta molt calmosa de tres-cents seixanta graus sobre ell mateix per omplir-se dels verds que desprenen els fruiters i de l’aroma dolça de llimona. Avui és el millor dia, es diu per armar un somrís sòlid; avui que res no pesa i la terra ja no crema. S’ajeu per ser bassiot i veure’s reflectits els niguls que entabanen el cel, acaba de sentir Rakhmàninov, es posar el petard a la boca, encén la metxa i clou lentament els ulls.