marginàlies

El meu preceptor menor, esperant que obrissin l’escola, ha cercat l’ombra d’un garrover i s’ha assegut a la pareteta de davant la barrera d’accés al recinte escolar. Amb la mirada i en un silenci alliçonador, ha escombrat tot el que tenia davant -els seus companys de classe i els familiars que els acompanyaven, el perfil de les seves aules i el camp que les envolta- i semblava un pensador a punt d’aportar una reflexió necessària sobre aquell instant matiner en el que tot és obert, des de la creativitat a la conversa, passant per la capacitat raonadora. I no eren gens dissimulats els seus intents de mimetitzar-se amb la pinzellada dels colors de secà que ocupava per poder pensar amb més causa i raó.

I en veure’l tan ferm en el somriure que ho fa entendre tot, prens consciència de l’esguerro de món que li deixarem; de la nostra incapacitat manifesta per canviar l’ordre mundial que ens contamina, ens podreix i ens aliena. És llegint el que pensa el preceptor que prens bé les mesures a la pobresa d’esperit de qui ens governa des del quilòmetre zero fins a les altures inaccessibles del poder absolut dels diners. I també de la nostra ximpleria exasperant.