marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

28 de setembre de 2016
1 comentari

EL PEIXET QUE VOLIA SER MONSTRE

Avui dematí, en anar a preparar-me el cafè que em posa a to, a l’aigüera hi he vist un insecte del mateix color de l’alumini que, en percebre la meva presència, ha començat a voltar esperitat i espantat. Vist de lluny m’ha inquietat perquè l’he imaginat augmentat un milenar de vegades i he pres mides a la seva forma monstruosa i a la viscositat que l’embolcallava. Per això i per fàstic no l’he mort. L’he ben observat mentre prenia el cafè i he lamentat la meva nul·la preparació per saber de quin insecte es tractava. Som de lletres, la qual cosa significa que vaig negligir irresponsablement els nombres, les fórmules químiques i la resta de matèries que, aleshores, pertanyien a les “ciències”.

Per la forma, d’entrada, m’ha semblat un peixet, l’insecte tisanur de l’espècie Lepisma saccharina, de forma llarguera i de consistència molt blana, llarg de 7 a 15 mm., que menja sucre, farina, llana, cuiro i paper, segons especifica el Diccionari Català-Valencià-Balear. Però el monstre que m’he imaginat a partir de la seva fragilitat familiar, m’impedia de retre’m a la realitat. Era tan repugnant l’animalot que ha sortit de la meva imaginació que de cap de les maneres podía ser el devorador de paper que em treu de polleguera. He hagut de recorrer al google perquè me mostràs un Lepisma saccharina per treure’m el gat del sac. I en comprovar que, efectivament, era un peixet, la decepció m’ha fet sentir ridícul.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Aquest bitxo de la pols o del paper (així els anomenem a casa) és un insecte de lletres; bibliòfil i lletraferit.
    Per les dades que vostè ens aporta (i utilitzant el mètode de caire cientifista) podem arribar a una sèrie de conclusions que ens reafirmi’n amb l’afirmació del primer parragraf: menja farina per fer la cola d’enquadernar; menja llana (i altres teixits) per utilizar-la en la confecció del fil per relligar; menja el cuiro per folrar la tapa del llibre; menja el paper perquè sense paper, no hi ha llibre. I menja sucre per donar “combustible” al cervell per “llegir” i digerir la informació que porta el paper relligat amb fil de llana i folrat amb cuiro encolat a la tapa amb farina [i aigua].
    Ara, algú -no sere pas jo, car sóc “creacionista”- podría treure una conclusió de tipus evolucionista / darwinista: l’evolució natural del llibre és l’insecte tisanur. O potser seria més correcte dir que l’evolució natural del tisanur és el llibre? La realitat és que, ara per ara, el tisanur s’alimenta de llibres… Esperem que els editors no editin llibres només per alimentar als tisanurs!

    Atentament

Respon a JRRiudoms Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.