marginàlies

Passa molt poca gent, a l’hora de fer el cafè després de dinar, pel carrer del bar. Poc entreteniment per al client que cap dia no falla a fer el rebentat de rom i el tassó d’aigua del grifó, que ja n’hi ha, proclama. Enceta poques converses, aquest client, encara que, en entrar, empata la xerrada amb la madona. Fulleja els diaris, s’entreté a badocar, a mirar els vianants, a estar una horeta a plaer.

No és del barri ni ningú no li coneix l’ofici. Ni l’edat: senzillament és un home fet. Fa molt de temps que de dilluns a divendres, en tocar les quatre, compareix al bar. Per les traces, la madona aventura que deu fer feina d’assegut, rere alguna taula, tocant papers i bolígrafs. No vesteix roba de mercat, això es  nota, però tampoc no pot presumir d’anar cada dia de vint-i-un botó.

Mirant-li les mans, hom s’adona que per treballar no les força gaire i això ja diu molt de què no és. Tanmateix ningú no l’ha escomès mai per demanar-li insubstancialitats d’aquesta mena i ningú no en sap els motius, atès que no és gens sull, el client de les quatre, ni el seu esguard engega mirades.

Just ahir comentà a un parroquià habitual que no s’acaba d’avesar a no poder fer el cigarret al bar després de fer el rebentat i un glop d’aigua. Que no entén com en dos dies, com qui diu, convidar a fumar ha passat de ser una deferència, un senyal de confiança, a ser una agressió. No pensa rebel·lar-se contra la norma de no fumar en llocs públics, diu sense córrer al parroquià, ni a sortir a fora per xuclar fascinerosament i a la mala un cigarro.

Hi repara, en els que surten a fumar; i en aquells  establiments que han col·locat cendrers de peu a les entrades perquè els fumadors no tirin les llosques en terra. I no li agrada gens; no li agrada sentir-se assenyalat. I que la condescendència d’ara amb els fumadors, diu al parroquià que l’escolta amb una atenció extrema, de seguir així, ben aviat es convertirà en befa o estigma.

Al parroquià, en sentir com s’expressava de bé el client de les quatre i en haver sortit del bar aixecant-se les solapes de l’abric, rectificà la madona per dir-li que més que pixatinters, el client de les quatre havia de ser doctor en qualque cosa, com a poc. Segueix passant poca gent, pel carrer del bar. Reverdeix el fred i tothom frisa de trobar recer.