marginàlies

Al migdia d’aquest darrer diumenge de febrer lluïa especialment l’esquit de roca entre esculls més grans que juga a ser norai de naus fantàstiques que es fan la vida i la juguera submarinament. L’aigua li ha anat menjant la polpa, a la roqueta, fins a convertir-la en un bolet força agradós. El peu d’aquest capell de joguina, entre tanta exuberància, palesa una fragilitat corprenedora.

Qui no li treu l’ull de sobre, pensa que si persisteix en la inquisició podrà assistir al cop final. I tanmateix, s’adverteix de seguida, cap de nosaltres no el veurà vençut.

S’ha estirat prou, el dia, i, sense gens d’aire, la cala ha cridat les primeres pells deleroses de sol benigne. Cossos atrevidament joves es donen nus a la bonança i a l’admiració secreta dels qui no els perden de vista.

Són com les sargantanes, les persones, comenta l’home del barret que, així com pot, orienta uns senderistes estrangers que sembla que demanin per on capelleva el senderol que voreja la costa.

El dia és esplèndid, a parer de tots els vilatans que aprofiten la serenitat per obrir els porticons dels dormitoris i que hi entri l’escalfor efímera. Per a l’home del barret, no obstant, la quietud és tan densa com la mar emmirallada que fa jocs de mans a la cala.

Tanta calma esborrona, pensa mentre observa com una menuda, seguint les indicacions precises de qui sembla son pare, beu aigua del torrent a una passa de convertir-se en salmorra. Beu a la conca de ses mans, assaborint la insipidesa de l’aigua, i tot d’una mira ençà l’esplendor de la cala. I torna a beure, i s’admira de bell nou que la sal permeti la desembocadura tranquil·la de l’aigua dolça.

L’home del barret cerca deesses blanques i altres esperits que li apaivaguin una ànsia que, com més va, més s’apregona. És l’ànsia del marciment, adverteix a qui, amb ell, contempla la fulgència de la roca que juga a ser norai.