marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
23 de desembre de 2013
0 comentaris
EL NET QUE FA TORNAR DE COA D’ALL EL PADRÍ
Ciutat rebia el diumenge d’abans de Nadal amb la peresa diumengera de sempre. No obstant, l’obertura dels comerços per donar sortida a la comprera obligada, deixondien els carrers del centre on els que sortien de l’ofici del migdia –més pocs de cada vegada- es topaven amb els passejants habituals i els compradors badocaires que miren més que no compren, que els preus són escandalosos i els sous de missatge.
El padrí, que interrompent la seva rutina dels diumenges s’ha hagut de fer càrrec del seu únic net per permetre a sa filla petita anar a comprar qui sap què, entra al restaurant obert als baixos de la finca on viu des de fa quaranta-cinc anys. Farà el menú del dia, onze euros cinquanta, i per al net una escalopa milanesa amb patates fregides.
En asseure’s, torna a notar la incomoditat de les cadires que, per molt de disseny que siguin, engeguen més que no acomoden. I es torna a lamentar del temps i les seves modernors, que el castiguen amb excessiva severitat. La zona on viu i tot, degenera a les totes i a una velocitat vertiginosa. En casar-se i instal·lar-s’hi, era una de les zones més exclusives de Ciutat. Amb molt pocs anys, però, els hereus de les cases bones del seu temps han preferit instal·lar-se en urbanitzacions preferents on l’ostentació pot anar a lloure. Ara, en aquella artèria ciutadana decadent sols hi queden vells i velles amb assistentes sud-americanes que es lamenten i planyen de tot.
El net és entremaliat de mena i el fa tornar de coa d’all. És incapaç de fer-lo seure sols un instant mentre el cambrer, un argelià que no en té cap pinta, pren nota del que volen. En anar a renyar-lo, es topa amb la mirada còmplice del veí de taula, un home amb un peu a la maduresa que fulleja el diari, allò que faria ell i amb veritable fruïció si no fos que sa filla petita li ha demanat si li podia guardar el net mentre ella fa les compres de Nadal.
El veí li somriu, com si li digués que no té en compte les dolenteries del marrec, que les disculpa. El padrí, en resposta a aquella condescendència tan educada, es veu impel·lit a dir-li que:
-És bon al·lot, però un poc malcriat. Sí, ho reconec. Els pares són joves i amb unes idees que no compartesc gens. I, per paga, va a un col·legi caríssim i en surt amb una llengua infernal, ja ho veis.
El veí amplifica el somriure en sentir les explicacions i en haver fet un glop de vi, diu al padrí que sap bé com va tot perquè ell és professor d’institut i està prou avesat a haver de redreçar caràcters inquiets com el del seu net.
-Sou professor? Jo no podria. No som cap sac de paciència, ho reconec. I ador aquest net meu, però estic convençut que una batcollada ben donada i quan n’és l’hora solucionaria molts d’inconvenients. I no em digueu que per un mastegot s’hagi de molestar el director de l’Oficina dels Drets del Menor.
-Se pot substituir el calbot per una amonestació.
-Idò es veu que no sé amonestar com cal, perquè no em serveix de res. I, per paga, em parla en castellà, el molt reputa, i sap conversar en mallorquí. Sap que vull que em digui padrí i em fot cops d’”abuelo” just per emprenyar-me.
-A ell li deuen parlar en castellà, a ca seva.
-Sí, son pare és de Madrid. Enginyer de telecomunicacions; “teleco”, diu ell, vaja collonada. I no en vol amollar ni una, en mallorquí, i tot lo català l’enrabia. I sa meva filla petita, sa mare, només li parla en mallorquí quan l’home no els sent. Quan són tots tres, en castellà. I tenc un altre gendre que és militar.
-Estau ben divertit, idò.
-Sí, molt. Però era més divertit quan sa meva dona era viva. Fa cinc anys que va morir. Redéu, i pareix que va ser ahir! Jo som enginyer i ella era funcionària. Li agradava molt llegir i ho llegia tot en català. Son pare havia estat amic de Guillem Colom, Miquel Gayà i Llompart, i li empeltà això del català i el catalanisme. A mi em deixava fer, però a ses filles bé que els donava matadura, amb això del català. I quan els presentà els que ara són els seus homes, per poc no té un cobriment. Mai no els parlà en castellà, als gendres. Jo sí, que per això sempre he estat tou. I ara me’n penedesc molt, de no haver estat més radical. Perquè lo que fan aquests no té nom…
I a l’hora d’anar a explicar què volia dir, el seu net, jugant, ha topat amb un client que no s’ho ha pres gens bé i s’ha d’aixecar per disculpar l’entremaliadura del menut.
En tornar, troba el veí amb el somriure encara més lluminós que li demanava més conversa.
-Sí, aquests del govern fan veta. I no saben que ho pagaran car.
Però el padrí no segueix la deu:
-Sa meva dona arreplegà més de dos mil llibres, tots en català, i lo darrer que em digué abans de morir va ser que els cuidàs molt, als llibres. I ara pens que quan jo ja no hi sigui, aquests gendres meus els calaran foc.
Esmussa el gest el veí, com si li suplicàs que li digués més coses de la biblioteca, però el padrí ha decidit cloure la conversa:
-Sou futboler, vós? Jo ho som molt i som del Barça des que tenc memòria. I no em demaneu per què, perquè no ho sé. Ningú de la meva família ho era. Degué ser estudiant als frares, que em prengué el culerisme. I ho som molt. Avui jugam a Getafe. I começarem malament, però els apallissarem.
-Abuelo!!! Me estoy meando!!!
-Quina llengua, déu meu! Pagar fortunes per ser tan maleducat…
En asseure’s, torna a notar la incomoditat de les cadires que, per molt de disseny que siguin, engeguen més que no acomoden. I es torna a lamentar del temps i les seves modernors, que el castiguen amb excessiva severitat. La zona on viu i tot, degenera a les totes i a una velocitat vertiginosa. En casar-se i instal·lar-s’hi, era una de les zones més exclusives de Ciutat. Amb molt pocs anys, però, els hereus de les cases bones del seu temps han preferit instal·lar-se en urbanitzacions preferents on l’ostentació pot anar a lloure. Ara, en aquella artèria ciutadana decadent sols hi queden vells i velles amb assistentes sud-americanes que es lamenten i planyen de tot.
El net és entremaliat de mena i el fa tornar de coa d’all. És incapaç de fer-lo seure sols un instant mentre el cambrer, un argelià que no en té cap pinta, pren nota del que volen. En anar a renyar-lo, es topa amb la mirada còmplice del veí de taula, un home amb un peu a la maduresa que fulleja el diari, allò que faria ell i amb veritable fruïció si no fos que sa filla petita li ha demanat si li podia guardar el net mentre ella fa les compres de Nadal.
El veí li somriu, com si li digués que no té en compte les dolenteries del marrec, que les disculpa. El padrí, en resposta a aquella condescendència tan educada, es veu impel·lit a dir-li que:
-És bon al·lot, però un poc malcriat. Sí, ho reconec. Els pares són joves i amb unes idees que no compartesc gens. I, per paga, va a un col·legi caríssim i en surt amb una llengua infernal, ja ho veis.
El veí amplifica el somriure en sentir les explicacions i en haver fet un glop de vi, diu al padrí que sap bé com va tot perquè ell és professor d’institut i està prou avesat a haver de redreçar caràcters inquiets com el del seu net.
-Sou professor? Jo no podria. No som cap sac de paciència, ho reconec. I ador aquest net meu, però estic convençut que una batcollada ben donada i quan n’és l’hora solucionaria molts d’inconvenients. I no em digueu que per un mastegot s’hagi de molestar el director de l’Oficina dels Drets del Menor.
-Se pot substituir el calbot per una amonestació.
-Idò es veu que no sé amonestar com cal, perquè no em serveix de res. I, per paga, em parla en castellà, el molt reputa, i sap conversar en mallorquí. Sap que vull que em digui padrí i em fot cops d’”abuelo” just per emprenyar-me.
-A ell li deuen parlar en castellà, a ca seva.
-Sí, son pare és de Madrid. Enginyer de telecomunicacions; “teleco”, diu ell, vaja collonada. I no en vol amollar ni una, en mallorquí, i tot lo català l’enrabia. I sa meva filla petita, sa mare, només li parla en mallorquí quan l’home no els sent. Quan són tots tres, en castellà. I tenc un altre gendre que és militar.
-Estau ben divertit, idò.
-Sí, molt. Però era més divertit quan sa meva dona era viva. Fa cinc anys que va morir. Redéu, i pareix que va ser ahir! Jo som enginyer i ella era funcionària. Li agradava molt llegir i ho llegia tot en català. Son pare havia estat amic de Guillem Colom, Miquel Gayà i Llompart, i li empeltà això del català i el catalanisme. A mi em deixava fer, però a ses filles bé que els donava matadura, amb això del català. I quan els presentà els que ara són els seus homes, per poc no té un cobriment. Mai no els parlà en castellà, als gendres. Jo sí, que per això sempre he estat tou. I ara me’n penedesc molt, de no haver estat més radical. Perquè lo que fan aquests no té nom…
I a l’hora d’anar a explicar què volia dir, el seu net, jugant, ha topat amb un client que no s’ho ha pres gens bé i s’ha d’aixecar per disculpar l’entremaliadura del menut.
En tornar, troba el veí amb el somriure encara més lluminós que li demanava més conversa.
-Sí, aquests del govern fan veta. I no saben que ho pagaran car.
Però el padrí no segueix la deu:
-Sa meva dona arreplegà més de dos mil llibres, tots en català, i lo darrer que em digué abans de morir va ser que els cuidàs molt, als llibres. I ara pens que quan jo ja no hi sigui, aquests gendres meus els calaran foc.
Esmussa el gest el veí, com si li suplicàs que li digués més coses de la biblioteca, però el padrí ha decidit cloure la conversa:
-Sou futboler, vós? Jo ho som molt i som del Barça des que tenc memòria. I no em demaneu per què, perquè no ho sé. Ningú de la meva família ho era. Degué ser estudiant als frares, que em prengué el culerisme. I ho som molt. Avui jugam a Getafe. I começarem malament, però els apallissarem.
-Abuelo!!! Me estoy meando!!!
-Quina llengua, déu meu! Pagar fortunes per ser tan maleducat…
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!