marginàlies

No anava molt de xocolata desfeta. Sa mare, que tampoc no li agradava, en feia poques vegades. Després de les matines sí que se’n bevia una tassa, però més pel delit de posar-hi tot el morro de dalt dedins i que son pare el renyàs, que no per gola. Aquell primer dilluns de ciutadà adoptiu, però, a la granja preferida de l’oncle Miquel, ben assegut a la taula de marbre blanc, no l’hi posà, al morro, dedins, ans al contrari: mirava de beure com li havia ensenyat sa mare. I recordà que tant ella com les padrines solien dir d’ell que tenia bons modos, per menjar, que no en vessava i que sabia manejar bé els coberts. Reforçat per aquesta idea, mullava com si tingués por trossos petits d’ensaïmada, només la punta, i cap endins tira a tira.

Sabia que no podia llepar-se els dits ensucrats i patia perquè li esmussava tenir les mans enganxoses, i no sabia ben bé com s’ho havia de fer per llevar-se el sucre en pols amb els torcaboques de paper massa petits, pensava, per tanta feina. I tornava a ser l’oncle Miquel que li deia que en podia agafar tots els que necessitàs per fer-se les mans i la boca netes.

Fent un glop d’aigua pensava amb en Manuel, arrebatat a la capdecantonada de can Marrinxa mentre ell l’abandonava. Hauria d’haver dit a son pare que no acceptava anar-se’n amb la tia Carme perquè el seu amic hi faria pell, tants dies seguits sense veure’l.

Perdia la vista en la gent de carrer molta d’ella mudada com si fos festa, com ell mateix, i era un dia feiner feixuc, dilluns. Pensava amb la pena d’en Manuel mentre l’oncle Miquel llegia el diari. Patia per la pena fonda del seu amic i a la vegada l’alleujava pensar que el mateix divendres, en retrobar-se, l’aclapararia amb totes les preguntes que li volia fer i amb totes les coses que li volia contar.

La tia Carme es passava el pintallavis carmesí amb una traça sorprenent i ell s’adonava per primer cop de les conseqüències nefastes de passar una nit en vetlla i por. I tenia més raó que un sant, sa mare: ell havia vist la por i no era res. Pensava que s’havia compixat i no era ver. Temia l’oncle Miquel i era com una mena de sant Vicenç de Paül tan ben acollint la seva aflicció.

La tia Carme no havia pres xocolata, només un cafè, per no fer-se malbé la pintada de morros, n’estava segur, i ell seguia pensant amb en Manuel i la seva pena. Se sentia fatigat per haver dormit poc, era dilluns i li costava fer-se a la idea que començava una nova vida. Es pensava que sentiria distint, que desapareixeria tot allò que era només seu i que sols deixava veure a en Manuel Parpal; que l’esperit de la vila s’esvairia; i que en el seu lloc s’hi posarien sentiments nous que, per ventura, a ell no li agradarien i no hi hauria manera de foragitar.

Però enyorant i tot en Manuel i el seu germà Simó, i les seves germanes Fina i Pereta, i les padrines i el plorar mig beneit de son pare, se sentí conhortat. Com si algú dins ell li digués que els havia d’enyorar per poder-los contar –dies a venir- amb tot de detalls les vivències d’aquella experiència ciutadana que tant el singularitzava. I aquell conhort tan estrany, que no sabia que existís i tot, l’enfortia. Era mal d’entendre, però aquell primer dia, en la granja preferida de l’oncle Miquel, se sentia amb forces per ser com aquella gentada del carrer distreta que tant l’aclaparà la primera vegada que s’hi topà i que llavors veia passar amb els ulls d’una mansuetud nova i rabassuda.

Anys més tard  l’oncle Miquel li parlaria dels antídots per als pesars. Deia l’oncle capeller que la veritable bona vida no consisteix a anar de gresca en gresca i de vega en vega, sinó en trobar la triaga per a les mossegades rabiüdes de l’existència. Els pesars, explicava l’oncle, s’han de sentir perquè no podem abandonar la sensibilitat, però en haver-los sentit, tot d’una hem de mirar de trobar-los un antídot que neutralitzi els efectes devastadors, a vegades, de les feixugueses de l’ànim. Així s’expressava molt sovint l’oncle Miquel, els capvespres, quan pujava del seu taller de fer capells -els capells més polits de l’univers, segons la tia Carme- i l’anava a saludar a la seva habitació, i li demanava què havien fet a l’institut. I ell que no li feia res passar-li el net de tot, deixant que el seu oncle-tutor li seguís el relat entretenint les seves mans amb qualsevol objecte, un clip, un llapis, una esborra, perquè les tenia d’apòstol creades a posta per fer capells i anar sempre netes i entretingudes.

I els divendres, en tocar les sis, ja era a la vila i cercava el seu amic bessó Manuel Parpal per reproduir-li fil per randa les converses que tenia amb l’oncle Miquel. I en Manuel que el seguia amb una atenció extrema, aprenent les mateixes lliçons de l’amic perquè en l’experiència de tractar els dies no li prengués excessiu avantatge.

I se’n feien creus de tot el que sabia i de com es comportava aquell capeller d’altre món. No podien evitar fer-se enfora de la realitat i enlairar els estels de les incògnites: per què llegia tant si era capeller i no professor, i coses que no tenien a veure amb el món dels capellers? Com era que sempre tenia la resposta precisa a tota mena de dubtes? De l’únic que no n’entenia molt era de llatí ni de coses d’església; de la resta, coets per travessar l’espai i tot, era capaç a fer aquell misteri d’home. L’oncle Miquel delia per parlar-li del coneixement i de les idees; de la il·lustració, de les persones i de la llibertat, d’allò que tant freturam, li deia amb un to consirós poc conegut en ell, que era pura energia. El més important, li deia, és raonar, analitzar les coses atenent sempre a no ferir mai l’altre. Respectar i escoltar, li aconsellava les vegades que anava a veure’l al taller. I quan l’acompanyava, amb la tia Carme, a les visites als clients de fora, a les seves estimades ciutats properes a la civilització –per ell la civilització començava a França- preparava minuciosament el programa perquè semblàs més una sortida de plaer que no de feina.

I com més compartia els batecs amb els oncles, menys entenia què veié l’oncle en la tia per convidar-la a formar part de les seves exquisitats. I, encara menys, d’on havia tret la tia Carme les eines per transformar-se i no desdir gens en aquella atmosfera densa en sentimentalitat i exigència, i per fer part d’una naturalesa tan portentosa com la de l’oncle Miquel.