marginàlies

Ja era damunt l’estora del llit. En tenir-hi els dos peus, féu una primera estació. Des d’on era, no sentia cap olor que delatàs el pixat, ni humitat als peus per finiquitar d’un cop aquell agònic via crucis. Per paga, amb el pensament esvalotat, no aconseguia fer-se amb cap cara, amb cap gest, amb cap paraula de ningú conegut
que l’encoratjàs, que intentàs rescatar-lo d’aquell terror. Només hi veia sa mare que, des de l’eternitat del rector, el vicari i son pare, es limitava a somriure-li com feia cada pic que el sorprenia en alguna malifeta.

I què li diria l’oncle Miquel? Era tan educat, tan polit i amatent, que una brutor com compixar-se li havia de caure com una coça a l’os de la cama i a la urbanitat que perfumava. Era veritat que la seva boca d’encanteri somreia sempre, que no l’havia vist mai enfadat i que la distància entre l’alçada de l’oncle i els seus ulls d’al·lot pucer era plena de camins de trobada. A ell sempre el tractava amb un afecte marcat tot i semblar de vidre. Com el miraria, compixat com pensava anar, des dels seus nou pams mal comptats de senyor? Se li estroncaria el somrís i el retornaria a son pare per brut?

L’estora estava ben eixuta. Per acabar de certificar-ho, s’acotà i hi posà les mans sense mirar enterra, encara, com si reservàs la mirada per al vistiplau definitiu. I així va ser: palpà aquella aspra estora fins que s’esbravà. I un cop ben palpada se la mirà com si hi cercàs agulles perdudes, aferrada l’estora als ulls per veure-hi millor i, de passada, com si no ho volgués però desitjant-ho, per si l’olfacte hi volgués donar una mà.

L’endemà havien quedat amb la tia Carme que anirien a la papereria a comprar-li la cartera i els plecs, els llapis i els bolígrafs que necessitaria per començar les classes. Per tant, si no podia dormir prou, aquella nit, tant li feia. No calia afegir més pressió a aquell estat que començava a tocar mare: només li quedava veure al llit si havia banyat molt o poc, perquè era indiscutible que, analitzades les comprovacions, s’havia compixat al llit.

Per ventura, ara que hi pensava, l’oncle Miquel ni se n’adonaria, de la grolleria aquella; se’n faria càrrec la tia i a ella sabia com anar-hi perquè se l’acabàs a besades i li prengués el cap sobre els seus pits no gaire generosos, però flonjos i perfumats. A la tia Carme la miraria amb els ulls de la pena més fonda, ho acompanyaria amb dues llàgrimes que ara no deixaria escapar i tot acabaria allà mateix, en un secret més que refermàs els efectes que es bescanviaven.

Al llit calia inspeccionar-lo amb les mans i els ulls, i no deixar-ne cap redol. I posar-hi les mans no li feia cap gràcia: tocar una pixerada mai no és agradable, ni que sigui la teva. Per això admirava molt sa mare, perquè prenia les gases amarades de pixum del seu germà Simó sense cap mania i les rentava en el ribell gros com si fossin peces de llana delicades.

Les mans tampoc no tocaven banyat. Inquiet i amb tots els nervis  a la boca de la butza es demanava què cony passava, on llamps s’havia compixat.

Perquè, ara que hi pensava, si no s’havia compixat, com era que sentia aquella frescor enmig de les cames des que, amb les mans, trobà la finestra? A què es devia aquella bavaradeta d’orejol humit si no era conseqüència d’una pixarada? Era veritat que no havia comprovat amb els dits que anàs banyat, ni que, ara que hi parava esment, seguís sentint-se excessivament mullat.

Fart, ja, d’ensurts i espants, es posà la mà entre les cames i notà, només, una humitat avergonyida que no acabava de banyar, com si fos una gota única, però cepada. Per acabar de comprovar aquella raresa de pixarada pobra, es passà la mà directament a l’entrecruix i tampoc no hi trobava res humit. Eufòric, notà que
somreia de gust tot pensant que no destorbaria la rialleta de cine del oncle Miquel. Quan vingués la tia Carme a despertar-lo, només li hauria de dir que se li havien escapat unes gotes perquè encara no tenia avesades les  passes que menaven a l’excusat.

Descansat, descarregat d’angúnies i opressions, assegurat que seguia essent ell mateix i que no havia quedat cec, s’adonava que aquella claror somorta no li impediria el son i, de passada, li evitaria el pànic de tornar a patir l’ofegor d’aquella negror ciutadana. L’endemà demanaria a la tia Carme si podia dormir amb els portallons oberts perquè se sentia en deute amb aquella pinzellada agradosa de llum.

Instintivament mirà quina hora era: les quatre. Comptant que s’havia colgat a les deu i poc, feia sis hores que era en aquella cambra i no sabia amb què les havia ocupat.

Intentava recordar què havia fet o pensat des del moment que la tia Carme li havia apagat el llum després d’acotxar-lo amorosament. La penada passada fins just llavors en creure que havia quedat cec, havia durat tant? Impossible. De seguida que la tia apagà el llum es posà a comptar amb tota la calma del món,
ulls clucs. No recorda fins a quin nombre arribà, però ben segur que no gaire més enllà del mil. No podia ser mai, tantes hores sense coneixement. Si estava convençut que quan es pensà que havia tornat cec se li aturà el cor i no es tornà a posar en marxa fins que tornà a veure la miqueta de claror que venia de l’avinguda amb plataners. Era impossible que hagués estat hores cercant la finestra a les palpentes.

D’altra banda, també l’inquietava molt aquella gota grassa de pixat que pensava que s’havia fet damunt sense donar-se compte. No és que pogués precisar què sentia i pensava mentre intentava arribar a la finestra, però sí estava segur que no havia tingut gens de pixera. Aleshores, què significava aquella gota juganera, només una gota, segur?

Aquelles coses tan rares no les entenia i tampoc no sabia a qui les podria demanar per intentar comprendre-les, a part de Manuel Parpal. Si fos a la vila li agradaria parlar-ne a en Dionís Tocat, que ja tenia tretze anys i havia començat a fer feina a cal ferrer Desbull. En Dionís sabia molt perquè llegia sempre i coses que no agradaven a don Florencio, que –dia sí i dia també- deia a sa mare que el seu fill no seria res mai perquè, per molt que llegís, res no li quedava dins la mollera. I no era ver, que fos dur de mollera, perquè els al·lots li demanaven més coses a ell que no al mestre. A en Ramonet Bet, que en dos anys de garrotades de don Florencio no havia estat capaç d’aprendre de dividir per dues xifres, en Dionís n’hi ensenyà en dos horabaixes, asseguts en el pedrís de can Frontera. I cap dels dos sabia explicar com s’havia obrat aquell miracle. “Com vols que ho hagi fet? Ensenyant-n’hi”, explicava en Dionís a qui li’n preguntava. Res, però, com la cara de pa crostat de don Florencio en veure que en Ramonet dividia per dues xifres. Pensant que a la primera divisió l’havia resolt de pura xamba, n’hi posà una altra. I una tercera. I a més encerts, més cara de pa crostat. I com si aprenent a dividir per dues xifres en Ramonet l’hagués ofès, s’hi plantà davant i li demanà qui n’hi havia ensenyat. I sense gens de por per aquella cara de mort, tot ossos, del mestre tirà que el ventava sense tocar-lo, com qui fa calça d’eima, li contesta que en Dionís. I don Florencio que riu, i quan tots esperaven que galtejàs aquella mitja punyeta d’en Ramonet, acaba la rialla començada deixant que el barram postís de dalt li caigui sobre les quatre dents que li quedaven a baix.