marginàlies

Va ser la mà esquerra la primera a tocar el repatller de la cadira. En comprovar-ho, notà que encara  plorava i pensà que, ja que hi era, podia plorar de gust perquè començava a creure que aquell malson tenia el temps comptat si, com estava convençut, trobava la finestra. Seguia veient la figura transparent i misteriada de l’oncle Miquel i de cop recordà la seva veu d’avenc però timbrada, una veu que li feia enveja. Parlava mansuetament, com si pesàs cada paraula després d’haver-la pensada una bona estona. Li feia la sensació que aquella veu tan plena sempre tenia raó, que no podia mentir mai; que si deia blanc no la podies contradir perquè era infal·lible i, si gosaves desafiar-la, t’exposaves a fer el ridícul. 

D’això s’adonà molt de jorn, observant com la tia Carme, a ca la padrina Fina i de l’escala estant, quan l’oncle Miquel li parlava, en lloc de mirar-li els ulls li mirava la boca i somreia a punt de salivera. Pareixia  com si les paraules comptades de l’oncle Miquel tinguessin ulls, per la tia Carme, tan extasiadament les  mirava. Un dia els sorprengué besant-se als llavis i ho comprengué tot: en la boca de l’oncle Miquel s’hi  concentrava tota la seva essència, tot allò que era. I s’adonà que també tenia una boca envejadora,  l’oncle capeller: amb els morros perfectament marcats, generosos de carn endolada, ben allunyada de la  boca de guardiola que tenia son pare. Cridaven l’atenció aquells morros tan ben plantats, a posta per a  una veu seductora, tan naturalment amorosits que quan fumava i tot rebien les cigarretes amb una galanteria mai no vista a la vila.

Quan arribà a les palpentes al cap de l’escriptori, seguí la vorera i es trobà amb la cortina. Recordà que  la tia Carme l’havia decantada per poder tancar els portallons. Just tocar-la, insistí en les llàgrimes en  veure com tot solet anava sortint d’un pou sense coll ni cul. I plorant amb ganes notà una humitat  estranya enmig de les cames.

Amb això no hi comptava. Seguia no sabent si a la ciutat la fosca era més obscura que a la vila o si, efectivament, havia quedat cec de cop, tanta negror palpava; però dubtava si seguir així un temps indefinit, amb aquella descàrrega contínua d’angoixa i pànic, abans de rendir-se a l’evidència que s’havia  compixat. Que ell recordàs, mai no ho havia fet, compixar-se al llit. Sa mare sempre el posava d’exemple: des que l’ensenyà, i ell havia après, a orinar abans d’anar-se’n al llit, mai més no s’ho féu damunt. Ni en els moments més compromesos recordava no haver pogut contenir la pixera.

En aquella negror absoluta de casa externa, però, no podia fer res per no compixar-se perquè el pànic l’inutilitzava primer els peus, més endavant els genolls, just ara la cintura. Ho notava perquè se sentia palplantat, molt quiet. Intuïa on era i no sabia per on prendre: si seguir l’exploració i obrir la finestra, si podia, perquè l’angúnia escampàs la boira, o tornar al llit i esperar el dia o la mort, aleshores tant li feia.

Derrotat, en territori hostil, més orfe de mare que mai, sense saber si era viu o mort, cec o encegat per la foscor brutal i la por, tornava veure el perfil d’actor de cine, segons la tia Carme, de l’oncle Miquel i  tornava a sentir la seva veu amoixonadora i acotxadora que, en veure’l, l’escometia amb un “què hi ha,  senyor?” que el tirava d’esquena, que el feia sentir el nebot més respectat del món. I si la boca i la veu  de l’oncle capeller no tenien cap aresta, la seva mirada aclaparava. Com si hagués nascut per saber mirar més enllà del que abastaven les mirades dels altres sense que ho fes coneixedor per no comprometre. En Manuel, l’amic, deia que tenia la mirada periscòpica. Els seus ulls -del color just per descartar que no eren transparents- eren prènsils, s’agafaven a tot allò que evidenciava carnadura animosa, i s’hi perdien. Seduïa aquella  mirada gran disposada a fer-se endins de ca un sense temença ni altivesa, com si sabés el secret per mirar sempre com cal, a partir de l’emoció.

Cec o encegat, ves per on, en aquells moments tan sense cor ni pietat, s’entretenia a recordar els ulls permanentment encapellats de l’oncle. Uns ulls amb mirada panoràmica que si s’adonaven de la seva  lamentable compixada deixarien d’enllepolir-lo i de considerar-lo el més semblant al fill que la tia Carme i  ell no podien engendrar. I caigué en el compte que no es podia permetre estrenar una nova orfenesa.

El féu reaccionar, precisament, la incertesa. On s’havia compixat? Al llit? Quan s’aixecà tot cercant amb  les mans gens balbes l’escriptori? Si s’havia compixat al llit estava cuit; però si s’havia compixat fora, per  entura trobaria una excusa que minimitzàs l’endemesa: que no tenia la casa avesada i, sense les  mides preses i assumides, no li havia donat temps a arribar a l’excusat.

Amb tot el devessell de la percepció de la compixada, no sabia si s’havia mogut gens o si continuava davant la cortina. Quan anà per avançar altre cop els braços perquè fessin d’ulls, notà que li pesaven,  que pràcticament no els podia moure; que per aixecar-los quatre dits no li bastava l’energia habitual i  que els seus dipòsits energètics començaven a tocar fons. Aconseguí, no obstant, tocar la cortina arregussada.  Arrossegava els peus descalços decebuts per la compixada. No es torbà gens a tocar el  fustam de la finestra. Ja només li quedava trobar el biuló dels porticons i tastar la claror que tant delejava i que tanta feina li tenia preparada per fer.

Li va fer mal, la primera llepada de llum. Matisada per la persiana, no podia esperar gaire cosa d’ella, tot i  que li agraïa que li permetés, d’entrada, assegurar-li que era a ca la tia Carme, que l’habitació era la mateixa que unes hores abans li va ser presentada com “la seva” i que la nit encara regnava, tot i que no havia recuperat la noció del temps. Però, sobretot, li agraïa que li hagués confirmat que no havia perdut la vista.

Des d’on era, davant la finestra, veia el despertador però no en distingia l’hora que marcava amb una fermesa gratuïta. I tanmateix, es deia, què m’importa quina hora és? En tenia prou reconeixent que encara vivia i que, certament, la nit ciutadana era molt més obaga que la de la vila.

La persiana li impedia contemplar l’avinguda i els plataners, però tenia la sensació que no hi passava ningú. Espantat i tot, notava que la nit de la ciutat callava massa per fer-la còmplice de la seva desgràcia. A la vila era una altra cosa. La tenia més per mà, era més casolana, més de rebost, i no tan senyora.

Era conscient que els espants no s’havien acabat, encara. Li calia determinar on s’havia compixat  exactament. Dret davant la finestra, amb tota la por concentrada en les parpelles, intentava trobar indicis de compixada en el llit. La minsa claror no li bastava per esbrinar-ho amb tota seguretat. Just a baix del llit, l’estora també podia camuflar l’evidència. No li quedava més remei que anar cap al llit per confirmar el lloc precís de la humiliació.