marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

4 de setembre de 2011
0 comentaris

EL NEBOT DEL CAPELLER (II)

Son pare li deia que el canvi de casa que faria ell, de la vila a Ciutat, seria bo i tanmateix li costava creure-ho. Incerteses com aquesta eren resoltes satisfactòriament i sempre pel seu amic Manuel i l’endemà de saber que viuria els dies feiners amb la tia Carme i l’oncle capeller, n’hi volgué parlar. A la sortida d’escola anirien a berenar a sa Font de s’Ermita, a la cabana que s’havien fet entre quatre pinotells que semblava que tinguessin
peresa de créixer. I tanmateix no aclariren res, ans al contrari. S’adonaven que no li quedaria més remei que fer amics nous i ell no sabia com es feien perquè a la vila se’t donaven fets. I com faria sense en Manuel, el seu més que amic?

Marxà un diumenge horabaixa amb el cotxe negre i elegant, ben lluent, de l’oncle Miquel. Son pare el besà tot prenent-li la cara amb les seves mans calloses i clivellades. Mai no l’havia besat d’aquella manera tan rara. I li féu l’afecte que plorava. D’ençà que n’havia après, amb la mort de sa mare, de plorar, per qualsevol futilesa ho feia sense empegueir-se gens. I veure plorar son pare l’enfuria, com si fes quelcom mal fet. Ell mai no havia vist plorar cap home llevat de son pare i aquella exclusivitat deia molt poc a favor seu, de son pare. Si li havia dit més d’una vegada que els homes no ploraven, per què ell ho feia i d’aquella manera tan de nin?

Només demanava que, en anar-se’n, son pare no ploràs davant els al·lots i no ho va fer. De fet, el comiat va ser molt més breu del que es pensava. L’oncle Miquel, mentre pare i fill s’acomiadaven dins ca sa padrina Fina, havia col·locat el seu bolic en el portaequipatges. Obrí la porta de darrera del cotxe, ell hi entrà, i la tia
Carme s’assegué davant; saludà son pare i li digué adéu amb la mà com si se n’anàs de viatge. Son pare s’atansà a la finestra del cotxe per on ell mirava els al·lots, se’l mirà tendrament i feridora, deixà fugir una única llàgrima que li desencaixà la cara i que els seus amics no veieren, i també li digué adéu amb la mà dreta tan callosa i clivellada aixafada al vidre, que encara la feia més descomunal. Ell mirà son pare que, desencaixat i tot, li semblà escopit a la foto del rei Balduí que guardava en la carpeta dels papers delicats.

Deixant la vila,  l’envaí el pànic: què passaria si es marejava com la darrera vegada que anà amb el cotxe del rector? Va ser gros, aquell pic, perquè els quatre escolans que hi anaven es marejaren. L’escolà major, que
menava, va ser a temps d’adonar-se’n i aturà el cotxe abans que cap d’ells no hi vomitàs a dins. Aquest cop, però, l’oncle Miquel no estaria tant al cas com en Pasqual, l’escolà. I l’oi previ a la vomitada és imparable: i embrutar aquell cotxàs impol·lut i majestuós, ni més ni pus que el cotxe senyor de l’oncle Miquel, devia ser un pecat impenitent.

Espantat per la possibilitat de vomitar, enganxat fermament al seient de darrera del cotxe mig sagrat de
l’oncle Miquel, recordà el consell de sa mare per evitar el mareig: fixar la vista al davant, com més lluny millor, i evitar seguir amb la mirada els objectes que la velocitat agrana amb excessiva rapidesa. I clavà  immediatament la mirada el més lluny que li permetia la postura. Entre l’oncle i la tia Carme, enmig de l’ampli seient, amb l’esquena engrapada al respatller, les mans a banda i banda del cos amb els palmells oberts sobre l’escai com si l’estalonassin encara més per evitar moviments bruscs capaços de cridar-li l’oi de les cavorques de la butza. Ni pensar podia, tan entestat tenia el pensament a no marejar-se.

L’únic que feia per entretenir la por al vòmit era comptar pausadament. Comptar per comptar: un, dos, tres,
quatre, cinc, com si volgués prendre mides al temps que queia com a plom, sis, set, gota a gota, cent quatre, cent cinc, impertorbablement, mil, dos mil. Era un recurs que solia desplegar en moments molt concrets, molt particulars i trencadissos. Moments en els que el silenci s’imposava i no tenies res més a fer que deixar passar l’estona sense tenir l’oportunitat de canviar d’espai. Els vespres en què li costava adormir-se, per exemple. Pensava en quelcom, qualsevol cosa, el que fos, o intentava posar la ment en blanc i comptava: un, dos, tres…


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.