marginàlies

Son pare havia intentat explicar-li que la mort de sa mare comportava un raig de sacrificis que, entre tots, havien de procurar que fossin el menys dolorosos possibles. I de totes les servituds de tots, les seves serien les més positives, a la llarga, perquè canviaria de casa i podria estudiar el batxillerat sense les molèsties que això ocasionava als joves de la vila que l’estudiaven. La tia Carme era molt bona dona, se l’estimava molt i l’oncle Miquel també estava molt il·lusionat de tenir-lo i atendre’l. Son pare li deia que el tenia encisat, a l’oncle Miquel.  

Ell, fins aleshores, condensava la ciutat en una avinguda llarga, gairebé infinita, esguardada a banda i banda
per plataners ombrívols, amb gent distreta anant i venint, deixant pas als cotxes peresosament alentits. A la ciutat hi perdia els panorames i per tot hi trobava gent estirada i de molt poques paraules, amb aquell accent poc discret que, a la vila, tothom escarnia. I li costava mirar la llum per adjectivar cada dia, com feia a la vila.

Els al·lots vilatans no la necessitaven per res, a la ciutat. Allí, a la vila, entre muntanyes, hi havia de tot i hi cabia tothom, si eren bons fills de Déu. La vila era l’Edèn i la seguretat, l’aixopluc i la placidesa. Tot el que no hi era o no hi cabia era inquietud i boira. Ningú no coneixia cap exiliat forçat per les circumstàncies que no desitjàs retornar a aquell úter prodigiós que era la vila. I això, que en ella hi havia, també, furóncols a vigilar per si derivaven en mals dolents.

L’estació del tren, per exemple, era un perill latent, com si la possibilitat que t’oferia de sortir d’aquella vall -on, segons deien els més vells, la llum hi feia cria- comportàs més riscs que avantatges.

A l’estació del tren de la vila hi havien instal·lat una via morta on hi paraven els vagons de càrrega coberts o les vagonetes escruixits per la matadura somerina. I allí s’esvanien amb una lentitud exasperant i a més vellura, més exhibició d’aquell color gris batut i estormeiador d’esperances –“color gris de la Guerra”, havia sentit a dir en alguna ocasió al padrí Simó- que tant l’atemoria. Allí mal morien –vagons i vagonetes- vivint l’absència d’entremaliadures d’al·lots que hi tenien privada la visita i bé que se’n cuidava el cap de l’estació, de fer fugir els més agosarats que arribaven a  pujar a algun vagó d’aquells ferits d’oblit. “És per les tatxes i els claus, que encomanen el tètanus si et fan sang”, deia el cap de l’estació, i tothom li donava la raó i
el plàcet per pegar closcades als guitzeros. L’olor de creosota de les travesses era tan seductora com anacrònica en aquella vall de benanança que no envejava res a la ciutat.