marginàlies

Anit he somniat que el meu moix negre dirigia un escamot d’homes encaputxats i amb guants blancs que em robaven els llibres que més estim. El moix no en tocava cap, de llibre: amb cara sàdica assenyalava a un dels homes amb la mà dreta i les ungles tretes quin llibre havia d’agafar. Aquest el passava a un altre i aquest altre a un tercer que, delicadament, col·locava els llibres en una caixa metàl·lica folrada curosament amb goma espuma per protegir material valuosíssim. Amb la caixa ben plena, l’han precintada i els homes l’han carregada a una furgoneta blanca que esperava a la clastra amb el motor en marxa. El moix ha acomiadat amb un somriure psicòpata els homes, ha tancat delicadament la porta de casa, ha contemplat el buit deixat a la llibreria pels llibres robats i ha esclafit amb una riallada estrident i malalta.

En haver-me aixecat, just acabat de davallar l’escala, no he pogut evitar mirar la llibreria per si hi havia els buits del somni. Tot estava en ordre, clar. En obrir la porta de la cuina m’he trobat el moix tot marraner reclamant-me el berenar. L’he cridat, ha vengut, l’he agafat per mirar-li els ulls i comprovar si li quedava res del moixarro que m’ha robat els llibres que més estim i en topar-se amb la meva mirada boja tan semblant a la seva del somni, m’ha meulat consirosament.