marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
15 de gener de 2014
0 comentaris
EL MOIX D’ULLS GROCS
La reunió ha estat tensa, dura en molts moments. Tot i acabar en acord, Ell nota el masegament a tot el cos i se sent la pensa com una pedra. Retornar a casa en moto m’anirà bé, es diu mentre davalla amb l’ascensor. L’aire glaçat de la nit que espanta els vianants l’espavilarà prou, pensa amb ferma convicció.
En ser a la moto s’adona que en el seient hi jeu ben enroscat un moix negre que, en veure’l, aixeca el cap i li mostra els ulls d’un groc intens. Ell no esperava un intrús com aquell i queda parat a una passa de la màquina. El moix semblava fer els mateixos comptes i no ho dóna a les cames, ans al contrari, amb posat autoritari sembla que li demana la documentació acreditativa que la moto és seva, efectivament.
Mentre es fiten els ulls, Ell calla i el moix remuga. Ell no s’atreveix a arruixar l’animal tement que la malastrugança atribuïda li jugui una mala passada, que sempre ha temut conduir de vespre i per les avingudes més transitades de Ciutat. Reconeix que l’estampa és ridícula, però no veu ningú que passi pel carrer, en ple centre històric.
El moix d’ulls grocs no fa comptes moure’s i ha percebut que Ell no farà res per fer-lo fugir. Així, en haver remugat una bona estona, retorna el cap en el centre del cercle que ha fet amb el seu cos i es disposa a seguir somicant el temps que faci falta. Ell, com més temps passa, més ridícul se sent. Segueix sense passar ningú pel carrer, però és conscient que aquella situació tan absurda no pot durar gaire més, que ha de ser d’hora a casa, que l’espera el nét i no està disposat a regalar cap segon a una bèstia negra per molt d’ulls grocs que tingui.
Quan és a punt d’arruixar el moix amb la maleta, un espetec d’origen incert i que sembla molt proper, espanta el directiu i fa aixecar novament el cap al moix, que torna a fixar la grogor intensa dels seus ulls en la mirada esporuguida d’Ell, que tem que l’animal li boti a sobre i li faci una cara nova. És clar que no sap què ha de fer i decideix de fer l’estàtua. El moix torna a endevinar la seva paor extrema i sembla que fa una riallota. Quan ell pensa que se li tirarà a sobre, el gat davalla lentament de la moto, remugant.
Ell, en veure com parteix lentament, s’adona que té la cua trencada, que coixeja molt de la pota dreta i que va brut com una xinxa. A més, té la planta de vell. De cop, el moix s’atura, el torna a mirar fit a fit amb la seva mirada de llimona i torna a somriure-li. Reprèn la marxa lentament i Ell torna a mirar si hi ha qualque testimoni d’aquella insolència moixil.
Desapareix el moix davall una furgoneta, Ell posa en marxa la moto i just a l’instant d’arrencar, sent que quelcom prou voluminós se li enganxa a l’esquena. Convençut que és el moixot, en aturar la moto per desfer-se d’aquell diable d’uns grocs, una veu gens de moix li omple tota l’orella per xiuxiuejar-li imperativament:
-Arrenca, filldeputa, i no t’aturis fins que t’ho digui.
Mentre es fiten els ulls, Ell calla i el moix remuga. Ell no s’atreveix a arruixar l’animal tement que la malastrugança atribuïda li jugui una mala passada, que sempre ha temut conduir de vespre i per les avingudes més transitades de Ciutat. Reconeix que l’estampa és ridícula, però no veu ningú que passi pel carrer, en ple centre històric.
El moix d’ulls grocs no fa comptes moure’s i ha percebut que Ell no farà res per fer-lo fugir. Així, en haver remugat una bona estona, retorna el cap en el centre del cercle que ha fet amb el seu cos i es disposa a seguir somicant el temps que faci falta. Ell, com més temps passa, més ridícul se sent. Segueix sense passar ningú pel carrer, però és conscient que aquella situació tan absurda no pot durar gaire més, que ha de ser d’hora a casa, que l’espera el nét i no està disposat a regalar cap segon a una bèstia negra per molt d’ulls grocs que tingui.
Quan és a punt d’arruixar el moix amb la maleta, un espetec d’origen incert i que sembla molt proper, espanta el directiu i fa aixecar novament el cap al moix, que torna a fixar la grogor intensa dels seus ulls en la mirada esporuguida d’Ell, que tem que l’animal li boti a sobre i li faci una cara nova. És clar que no sap què ha de fer i decideix de fer l’estàtua. El moix torna a endevinar la seva paor extrema i sembla que fa una riallota. Quan ell pensa que se li tirarà a sobre, el gat davalla lentament de la moto, remugant.
Ell, en veure com parteix lentament, s’adona que té la cua trencada, que coixeja molt de la pota dreta i que va brut com una xinxa. A més, té la planta de vell. De cop, el moix s’atura, el torna a mirar fit a fit amb la seva mirada de llimona i torna a somriure-li. Reprèn la marxa lentament i Ell torna a mirar si hi ha qualque testimoni d’aquella insolència moixil.
Desapareix el moix davall una furgoneta, Ell posa en marxa la moto i just a l’instant d’arrencar, sent que quelcom prou voluminós se li enganxa a l’esquena. Convençut que és el moixot, en aturar la moto per desfer-se d’aquell diable d’uns grocs, una veu gens de moix li omple tota l’orella per xiuxiuejar-li imperativament:
-Arrenca, filldeputa, i no t’aturis fins que t’ho digui.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!