marginàlies

Secretejant en el sofà que, vell i tot, conserva gairebé intacte el senyoriu i l’amatença, a l’emissora de ràdio preferent que escolten en deixar anar les presses, els empaits i els aclaparaments, comença la cantata de Bach “El temps de Déu és el millor moment”, en traducció aproximada de l’alemany, i ell demana de posar el cap al pit d’ella. Per sentir millor Bach en passar pel teu cor, li diu ell tot seriós, volent imprimir severitat a una sortida que no deixa de ser xarona i ridícula. Ho accepta, ella, li dona permís per espiar l’òrgan cardiopatiós que, amb freqüència, decideix abandonar el ritme regular que assegura l‘equilibri i l’harmonia  i sembla que balli eixelebradament sense reparar en les conseqüències.

No li diu  que sent nítida la capficada del sol que ella cavalca a la mar, el resplendor de Bach en la línia d’aigua que s’imagina i que de l’ocàs i per intervenció de la cantata en neix una llum nova que no deixa cap ombra, que no coneix la calcinació i que, lluny de cremar, embalsama. No gosa dir-li que si no hagués estat Bach qui hagués compost la cantata que no pot ficar-se més endins de l’esperit, haurien estat ella i el seu cor arrítmic i trapella qui ho haguessin fet. No donis per cert que el temps de Déu sigui el millor moment, li diu a la fi sense retirar el cap del pit d’ella.