marginàlies

El meu preceptor menor, havent dinat, ha volgut jugar amb mi a detectius, personatges que li criden molt l’atenció i medi en el qual s’hi mou amb prou habilitat atenent els seus set anys acabats de fer. Calia esbrinar qui havia matat un amic meu, a ca seva, mentre menjava, així de genèric. Sorprès i atabalat, atropelladament he anat fent presents els meus millors amics per veure quin d’ells podria ser el protagonista d’aquella tragèdia i a cap d’ells no l’he vist -no el vull veure- assassinat. Per sortir de l’embolic no se m’ha acudit altra cosa, jugant amb tots els elements que em proposava, que demanar-li si el meu amic mort menjava cases. L’ona expansiva del seu esclat de rialles ha afectat de ple els que érem a la casa. Recuperat, m’ha dit que no, clar, que no digués dois, que el meu amic havia mort, probablement assassinat, mentre menjava a ca seva. Per tant, li he dit, el meu amic sí que menjava cases i que quan celebrava els anys, el regal que més valorava eren maons, totxos, totxanes, pedres de distint calibre i formació, i si eren velles molt millor.

El preceptor reia però insistia a fer de detectius i no a dir beneitures; calia inspeccionar primmiradament l’escenari del crim a la recerca de petges, empremtes i pistes per esclarir el que havia passat i qui havia comès l’assassinat. Hi havia una bassa de sang i sobre ella el cos, de panxa, del mort. I mentre el preceptor menor anava descrivint tot el que veia, jo insistia en què el meu amic menjacases era selecte i tenia preferència per les edificacions fora de norma ran de mar o a les crestes dels penya-segats. En sentir bajanades així, el preceptor menor tornava a riure, però no perdia calada al seu relat i per posar més intriga m’ha demanat que li mostràs oberta la mà esquerra. L’ha mirada detingudament concentrant-se en els polpissos del dits, que amb un aparell ultramodern acarava la seva empremta amb les de la base dades de la policia i al punt m’ha dit que l’assassí era jo.

Impossible, li he dit. Quin motiu tenc jo per matar un amic meu, si és del més sagrat i estimat que tenc? Però ell insistia en què ja s’aclariria tot en el seu moment, però que quedava detingut perquè les proves contra mi eren irrefutables. I quines proves m’incriminen, li he demanat. I m’ha recordat que ca meva, després del darrer temporal de vent i aigua misteriosament havia desaparegut, que no en quedà res més que el solar, i que jo havia acudit a la policia per dir que era el meu amic menjacases el causant de la desaparició. No te pareix un bon motiu per haver comès el seu assassinat?