marginàlies

Si de Can Gazà estant, val a dir des de la dignitat de l’exclusió social extrema, aixecam la vista, el panorama social immediat que ens cau a sobre no pot ser més inquietant ni desolador. De primeres, l’avanç al galop del feixisme, de la dreta radical o dels ultraconservadors, tant és; d’aquells que volen imposar l’individualisme, el campi qui pugui, la llei del més salvatge, desactivant tots els drets col·lectius. D’aquells que, per sobre de tot, volen que dicti la llei inapel·lable del mercat per damunt dels drets inherents a la persona. Ja són aquí, alerta!, al Parlament de les Illes Balears, al capdavant del qual hi ha qui millor els representa: un aporofòbic de manual, homòfob exemplar, misogin reputat i atiador consumat d’odi contra tot aquell que no es plega als seus deliris.

I per damunt d’aquesta pesta que cuita a emmetzinar-nos, una novíssima exclusió: l’habitacional. Tenir feina i sou, avui per avui, ja no és cap garantia de plena inclusió. El dret a un habitatge digne i adequat -que apareix a l’article 47 de la sacrosanta constitució que ens oprimeix- ja no existeix, l’han abolit sense necessitat de cap decretada: ha bastat que tots els poders públics es plegassin o es retessin al deu suprem del capitalisme més voraç. Que per una habitació cobrin fins a vuit-cents euros -o més- dona la mesura exacta de fins on hem arribat quant a deshumanització i indignitat.

I malauradament, allò que més ens fer és que no s’entreveu cap resposta ciutadana potent, mantinguda i contundent. Clar que hi ha entitats que s’hi deixen quelcom més que la pell aixecant la veu que els queda per cridar a favor de la dignitat, que és el mateix que cridar per la indignació o la insurrecció; hi són i encara sort d’elles, però si no ens hi sumam tots els damnificats -que som tots llevat d’un grapat- per aquestes no-polítiques socials concretes i decidides, correm el perill de col·lapsar socialment; de deixar de ser què i qui som.