marginàlies

Just aixecar-se del llit, notà que tenia el cap ple d’interrogants que li anaven d’una banda a l’altra com si fossin martells en vol dins una bola de vidre. Passar per la dutxa només li serví per refrescar els records d’una nit espantosa, a vessar de malsons i apnees. Tornà a somniar que el cridaven novament a files i que anava a jurar bandera caquècticament en pèl; i que abans de passar per davall el pedaç l’aturava el sergent de ciuró, que l’agafava pel coll, l’aixecava dos pams d’en terra fins a fer-li treure el carcabòs i davant tothom li deia que era un inútil, un merda i un nial, i que fins que no sabés marxar com Déu i el cabdill manaven, ni juraria bandera ni el llicenciarien.

I s’imaginava vell com una estalactita mirant de marcar el pas que li manava aquella bèstia de sergent forassenyat que mai no tornava vell perquè no li sortia dels collons. Tot ho feia testicularment, aquella fera acomplexada i amb galons.

En prendre el cafè encara notava el cor que li anava a mil. Assegut a la taula de la cuina, no s’atrevia a mirar quin dia feia per por que no es presentés atziac de bon començament. Com si es notàs més el temor o la inquietud que no abans. Les banderes han abandonat els quarters i els balcons consistorials, han pres carrer i això esvera, es deia mentre obria la porta de casa i es dirigia a l’ascensor.

Li costava no lligar aquella bandera cridanera amb l’aligot i algun nuvi de la mort. En ser a l’aparcament es topà de front amb una rata traginera de proporcions considerables. De l’ensurt, ell quedà palplantat,  amb els ulls desorbitats i el rosegador enorme dret sobre les cames mostrant  desafiadorament les dents, mans enlaire i xisclant com si discursegés.

Només em faltava aquesta, es  digué fet una Lot per l’esmussament i el fàstic. De ben petit, que li fan una porada, les rates. Feia anys  que no es topava amb cap i aquella, com més segons marcava el rellotge de l’eternitat, més creixia i  s’embotia. El rosegador fatxenda semblava que havia advertit que ell no era més que un munt de grava  i començà a riure’s d’aquella pellerofa que tenia al davant.

El xiscle rater, com més anava, més ritme  marcava i el seu posat desafiant de sobte prengué traces pallasses. I en haver-se cansat de riure’s  d’aquell estaquirot que no li llevava l’ull de sobre, amb la mà dreta ben enganxada a la boca per evitar  la penyora de l’arcada, la ratota retornà  les mans en terra i prosseguí el camí amb lentitud igualment desafiadora.

Mentre girava en cua, es prenia tot el temps del món perquè ell no es perdés detall del seu cos vell i traginer; perquè atengués fastigosament les clapes, talment monedes, que mostraven sa pell escatada i en carn viva, veritables condecoracions al valor de fer front a tots els verins del món i sortir-ne indemne. Una rata núvia de la mort, pensà espantat.

Mai com llavors enyorà un aligot qualsevol, de bandera o comú, perquè s’endugués aquella bèstia encara pitjor que el sergent de ciuró que el visitava certes nits per baixar-li la cresta. Aprofitant que la rata s’havia fet unes passes lluny, corregué cap al cotxe, l’engegà de seguida i arrencà tot pensant que seria a temps d’aixafar-la. Els fars de seguida la retrobaren ran de la paret.

Encegada, la rata es tornà a aixecar desafiant i en veure’s segura estant d’esquena a la paret, canvià el xiscle rater per la veu tan igual del sergent que li deia: “Si tens collons, estúpid nial, empaita’m”.