marginàlies

Enguany, entre moltes altres efemèrides dignes de ser amplificades, la catalanitat en celebra tres de prou importants que tenen el seu epicentre en territori insular: el 150è aniversari del naixement del més gran apòstol de la llengua catalana, Antoni M. Alcover (Manacor, 1862- Palma, 1932); el cinquantè de l’acabament de la redacció del seu Diccionari Català-Valencià-Balear, que signà Francesc de B. Moll (Ciutadella, 1903 – Palma, 1991); i la fundació de l’Obra Cultural Balear, impulsada pel filòleg menorquí. Sens dubte, si al capdavant de les institucions públiques de les illes Balears i Pitiüses s’hi allotgessin persones principals en coneixement, cultura i seny, totes tres fites serien molt més ateses, valorades i visualitzades.

Dissortadament, però, estant el govern de l’arxipèlag en mans de toixos sicaris de la incompetència, l’antiillenquisme i la torpor, Alcover, Moll i l’OCB, estan condemnats a l’oblit o al descrèdit.

Remenant entre els llibres que entren i surten de les lleixes per rescatar-hi un passatge o una cita que hom precisa per fer palès això tan noble i mallorquí d’anar net, m’he trobat amb el llibre “Tres suites de luxe”, de Jaume Vidal Alcover (Manacor, 1923 – Barcelona, 1991), coeditat el 1979 per la Casa de Cultura de Manacor i la Caixa d’Estalvis de les Balears “Sa Nostra”. L’onzè poema de la tercera suite (“Residència d’estudiants”. Suite incompleta) es titula “Madrigal a la llengua” i Vidal Alcover el dedica “A l’Obra del Diccionari”. Valdria la pena que els que, des del poder illenc, martiritzen impietosament la nostra parla, hi fessin un cop d’ull. Diu així:

Encativant-me, encativant-me,

jo sé de tu, jo sé d’aquell

que un vers i un altre està sucant-me,

com la taronja, grell a grell.

Jo sé la vida substantiva

i l’agulleta del pronom

i aquell recer que s’adjectiva

amb un amor que no té nom.

Encativant-me, quanta cíquia

d’aigua vivent he descobert

sense voler! Quanta rellíquia

ara he besat, ara he sofert!

Quanta rosada, revelant-me

de fruit a estel, m’ha desviscut,

encativant-me, encativant-me

de fruits i estels la joventut!

Ai, t’alçaria, ai, t’alçaria,

que estic de tu tan mal a pler…!

Encativant-me l’alegria,

de tu em desvisc sense voler.

La paraulina, paraulona,

la parauleta, paraulí:

digau-li vida, papallona,

digau-li vida, flor de lli.

Que l’estim massa, massa, massa,

que ja no sé per què l’estim,

que amb ella faig, a cada passa

d’aquesta vida, un crim i un rim.